IMPLANTS IMMEDIATS

Els implants immediats són els que se col·loquen en la mateixa intervenció en la qual s'extru la peça dentària. Disminueix la reabsorció de l'os, escurcen els temps de tractament i milloren el resultat psicològic del pacient ja que en molts casos se'ls pot ficar una corona provisional en el mateix acte (càrrega immediata).

Perquè estos implantes puguen col·locar-se cal un bon estudi del cas per part de l'equip odontològic i cirurgià i s'han d'acomplir certes consideracions quirúrgiques (extracció poc traumàtica, neteja de l'alvèol on es va a col·locar l'implant, valorar la necessitat de regenerar mitjançant os artificial o membranes...), protèsiques (prou estabilitat primària de l'implant després de la col·locació, implants de diàmetre ample, col·locació de l'implant en la zona amb més os...) i implantològiques (el tipus de superfície de l'implante condiciona la osteointegració del mateix)

CARCINOMA BERRUGÓS

Es tracta d'un tipus de tumor maligne que pot aparéixer en la cavitat oral. Té un creixement lent i no invasiu.

Apareix més freqüentment en homes d'edat avançada (60-80 anys).

Se solen localitzar en la mucosa interna de les galtes i en les genives.

Se relaciona amb l'hàbit de mastegar tabac i amb pròtesis mal adaptades.

Clínicament és una tumoració de superfície granular, de color blanquinós i s'asembla a una coliflor. S'induren en la seua evolució.

No solen produir simptomatologia ni solen sagnar malgrat que poden entorpir la col·locació de les pròtesis. 

Poden associar-se a leucoplàsies berrugoses que poden evolucionar fins a un COCE (veieu la publicació anterior).

El diagnòstic se realitza mitjançant la presa de biopsia y el seu estudi. El TAC ens ajuda a descartar l'afectació d'os.

Cal fer el diagnòstic diferencial amb el COCE i altres papil·lomes benignes.

No solen produir metàstasis.

El tractament és quirúrgic i no està indicada la radioteràpia.

CARCINOMA ORAL DE CÈL·LULES ESCAMOSES

El carcinoma oral de cèl·lules escamoses (COCE) és el tumor maligne més freqüent en la cavitat oral. Els tumors malignes de la cavitat oral suposen un 4% del total de l'organisme, dels quals el 90% corresponen al COCE.

Existeix una major incidència en els països asiàtics. Afecta més a homes, encara que la incidència en dones està augmentant. Apareix entre els 50 i 70 anys malgrat que la incidència de casos en jóves està augmentant.

Encara que la seua causa és multifactorial, el tabac i l'alcohol (i més si se combinen) són la principal causa. Cal destacar que el risc després de 5 anys sense fumar és el mateix que el d'una persona no fumadora. Tambén s'ha associat a alguns virus (VPH, Virus del Papil·loma Humà), a oncogens i altres factors como la mala higiene oral.

Una dieta rica en antioxidants funciona com a prevenció del càncer.

Se manifesta com una tumoració o úlcera, dura, dolorosa o no que s'acompanya freqüentment d'inflamació de ganglis cervicals. 

La mida pot ser de uns mil·límetres fins a uns centímetres. Les localitzacions més freqüents són: llengua, sòl de boca i paladar tou. 

Les lesions inicials poden ser asimptomàtiques. Les de major mida cursen amb dolor que pot irradiar a l'orella. Poden produir-se hemorràgies i movilitat dental.

El diagnòstico se confirmarà mitjançant la biòpsia d'un fragment de la lesió. 

El tractament dependrà de l'estadi o la gravetat del tumor. Generalment, consisteix a extirpar quirúrgicament les lesions menudes que se poden acompanyar de buidament cervical dels ganglis afectats si és convenient. La radioteràpia i la quimioteràpia s'utilitzen tambié en estos pacients. 

IMPLANTS CURTS

Els implants curts poden ser una solució molt adeqüada per als casos d'ausències dentals en pacients on la disponibilitat d'os per col·locar l'implant és reduïda. 

Estos implants curts funcionen de manera similar als d'una mida normal. Se solen considerar com a implants curts, aquells que tenen una mida menor de 8mm. Són igualment de titani i les seues superfícies estan tractades de la mateixa forma que els de mida convencional.

En ocasions se solen utilitzar implants curts més amples per augmentar la superfície de contacte de l'os que no se pot aconseguir amb l'alçada. També se poden ficar més implants curts junts o utilitzar-los junt amb altres implants llargs en zones amb major os per compensar les forces mastegadores.

Els estudis actuals indiquen una taxa d'éxit similar als implants convencionals.

PAPIL·LOMA ORAL

El papil·loma oral és un tumor benigne originat en la superfície de l'epiteli. Apareix en ambdós sexes i sense distinció de raça. Pot aparèixer en qualsevol edat malgrat és més freqüent de 30 a 50 anys.

L'etiologia (causa) és desconeguda malgrat que se creu que té una associació vírica pel seu paregut amb la berruga vulgar de la pell.

Se localitza en qualsevol part de la boca encara que és més freqüent en llengua, llavis i paladar, prop de l'úvula.

És una lesió ben delimitada, exofítica (que creix cap a fora) i pediculada. Sol mesurar menys d'1 cm. És indolora i no ulcerada. Presenta un aspecte berrugós, amb aspecte de coliflor. El color és com el de la mucosa normal o lleugerament més blanc.

El diagnòstic és clínic i se confirma amb la biòpsia.

El tractament és l'eliminació quirúrgica i cal eliminar completament el teixit subjacent per evitar la recidiva (la reaparició) L'extirpació amb làser no se recomana ja que recidiva ràpidament.

ODONTOLOGIA CANINA

No fa molt vam llegir un interessant article de la Protèsic Dental Elónia García que parlava sobre la importància de les restauracions dentals en els gossos. Pel seu interés i curiositat, realitzem avui una entrada dedicada a la odontologia canina.

Els gossos són considerats com u més de la família i els seus propietaris se preocupen cada vegada més per la seua salut i la seua estètica.

Com en l'ésser humà, els gossos poden sofrir fractures dentals que poden comportar infeccions. Observant el comportament del gos (decaigut, trist, deixa de beure i de menjar) podem detectar problemes bucodentals. Serà el moment d'anar al veterinari que junt amb odontòlegs i protèsics poden ajudar la nostra mascota.

Alguns tractaments en gossos són els següents:

• Corones colades (de metall), per a retornar la funció i la força a dents partides, com per exemple els claus. Se solen realitzar sobretot en gossos guardians, policia o soldat. Com són de metall, l'aspecte del gos és encara més agressiu.
• Reconstruccions estètiques (empasts): contraindicats en animals de temperament nerviós.
• Implants dentals de titani per substituir les peces perdudes.
• Corones de metall-porcellana o zirconi: retornen l'estètica de dents fracturades encara que solen tindre menor resistència que las de metall.
• Ortodòncia: l'alineament de les dents en els gossos és cada vegada més freqüent en els participants a concursos on se valora la perfecció de l'animal. Cal tindre en compter que algunes "maloclusions" se consideren normals en algunes races.
• Fèruls morrió: mecanismes inventats a Suïssa que permeten al gos menjar, beure i jugar però no mossegar i que podria substituir als clàssics morrions que provoquen problemes respiratoris i traumatitzen i violenten alguns gossos.
• Higiene bucal: per a l'eliminació de càlcul i prevenció de malalties de les genives.

Com a curiositat, volem indicar que els procediments ii materials utilitzats per a tots els tractaments són els mateixos que en l'ésser humà, encara que, en el cas dels gossos cal la sedació de l'animal per a la seua realització.

HIPERSENSIBILITAT DENTAL

La hipersensibilitat dental és un problema comú entre la població joven i en l'adulta. La sensibilitat se produeix com a conseqüència de l'exposició de la dentina als àcids gàstrics i als àcidos ingerits en la dieta.

Aquests àcids produeixen una erosió que pot deixar al descobert els túbuls dentinaris, que contenen un fluid que estimula les terminacions nervioses de la dent i per aixó se pot sentir dolor o punxades en prendre aliments i begudes molt fredes o molt calentes.

El tractament de la sensibilitat és a vegades difícil i consisteix a intentar segellar eixos túbuls exposats per evitar l'activació de les fibres nervioses, ja siga mitjançant pastes dentífriques o amb materials que tanquen eixos túbuls de manera natural o artificial.

DEFINICIÓ DE SALUT BUCODENTAL

La FDI (Federació Dental Internacional) va definir la salut bucodental com la capacitat de parlar, somriure, olorar, assaborir, tocar, mastegar, empassar i transmetre una sèrie d'emocions a través de les expressions facials amb confiança i sense dolor, incomoditat ni malaltia del complex craniofacial. És un component fonamental de la salut i el benestar físic i mental. Reflecteix atributs fisiològics, socials i psicològics essencials per a la qualitat de vida i està influïda per les experiències, percepcions i expectatives canviants de l'individu així como per la seua capacitat per adaptar-se a les circumstàncies.

LEUCOPLÀSIA ORAL

La leucoplàsia oral és la lesió precancerosa més freqüent de la mucosa oral. Es tracta d'una lesió blanca majoritàriament que no se desprén i que comporta un risc demostrat de desarrotllar càncer oral.

Després d'eliminar els possibles factors etiològics (causants), si la lesió no desapareix en unes setmanes, se realitzarà una biòpsia per al diagnòstic definitiu.

Moltes de les leucoplàsies orals se relacionen amb el consum de tabac en qualsevol de les seues forms. 

Poden aparéixer en qualsevol localització de la mucosa oral. Les que apareixen en el sòl de la boca tenen major risc de convertir-se en un càncer oral.

El tractament consisteix a eliminar els possibles factors causants. Si passadas unes setmanes de la seua eliminació, la lesió roman o no ha millorat, es realitzarà la biòpsia. En caso de lesions menudes s'aconsella l'eliminació completa de la lesió durant el procés de la biòpsia. 

Segons el grau del potencial de malignització de la lesió, es podrà mantindre una actitud expectant amb revisions tots els 6 mesos o l'eliminació quirúrgica o tractament amb làser per a la seua total eliminació.

LIQUEN ESCLERÓS

El liquen escleós o liquen escleroatròfic és una malaltia mucocutània inflamatòria crònica d'etiologia (causa) incerta.

Es caracteritza per presentar màcules blanques que afecten fonamentalment a pell i genitals. També pot afectar la cavitat oral encara que molt rarament.

La causa és desconeguda malgrat que s'associa a malalties autoimmunes com ara la psoriasi i malalties tiroïdals. Existeix també una predisposició genètica. 

Les lesions a la boca són màcules blanques ben delimitades, planes, de grandària variable que no donen simptomatologia i que poden afectar qualsevol localització de la cavitat oral. Quan afecta les genives, pot produir pèrdua de suport dental i, en ocasions, pèrdua de peces dentals.

El tractament més utilitzat són els corticoides locales en pomada o en injeccions en la lesió mateixa.

PEMFIGOIDE

A l'entrada anterior vam parlar del pèmfig i, avui, presentarem el pemfigoide, un conjunt de malalties inflamatòries autoimmunes que afecten a la pell o les mucoses.

Es manifesten en forma de ampolles. Hi ha dos tipus: el pemfigoide butllós i el de les mucoses o cicatricial. Aquest últim és el més freqüent en la mucosa oral.

Apareix en l'edat adulta (60 anys) i és més freqüent en dones. Els casos en xiquets han estat descrits encara que amb menor freqüència.

És una malaltia autoimmune de causa desconeguda que afecta sobretot a les mucoses oral, ocular i genital.

Es produeixen ampolles que es trenquen donant lloc a erosions que poden arribar a produir cicatrius. A la mucosa oral, apareixen amb més freqüència en genives i paladar. Les lesions solen aparèixer repetidament en els mateixos llocs. Hi exacerbacions i remissions de les lesions.

El diagnòstic clínic s'ha de confirmar mitjançant biòpsia.

En general, el tractament és farmacològic mitjançant l'ús de corticoides.

PÈMFIG

El pèmfig és una malaltia autoimmune amb manifestacions mucocutànies la lesió principal de la qual és una ampolla.

El seu diagnòstic definitiu es realitza mitjançant una biòpsia analitzada histològicament en un laboratori.

És una mlaltia poc freqüent i el pèmfig vulgar és la variant més freqüent (70%). Afecta per igual a ambdós sexes i a totes les races. La prevalència és major entre la quarta i la sisena dècada de vida. Els casos juvenils són raros però també més greus.

El 60% dels casos comencen en la cavitat oral. La mucosa oral s'afecta en més del 90% dels casos. Generalment, comença amb lesions inespecífiques i símptomes fins 6 mesos abans d'arribar al diagnòstic definitiu de la malaltia.

El pacient presenta ampolles múltiples, de diferents grandàries que se trenquen fàcilment  i deixen erosions irregulars i molt doloroses. El pacient presenta ampolles noves junt amb erosions de les ampolles més velles.

Estes ampolles apareixen en qualsevol localització dins de la mucosa oral. Quan el pèmfig té manifestacions en la pell, éstes solen aparéixer mesos o anys després de les lesions orals. Les lesions cutànies són més freqüents en el cuir cabellut, la cara i la part superior del tronc.

El tractament se realitza amb corticoides junt amb immunosupresors per evitar els efectes secundaris de l'ús prolongat dels corticoides.

El curs de la malaltia és variable i imprevisible i pot anar des de la curació, la necessitat de prendre dosis baixes de corticoides com a manteniment, l'aparició repetida de la malaltia o fins i tot, en el menor dels casos, la mort.

EFECTES DE LA LACTÀNCIA MATERNA EN LA SALUT ORAL DEL NADÓ

A más dels beneficis nutritius, immunològics i emocionals que la lactància materna té per al nadó, esta forma de nodrir té importància en el desenvolupament bucodental del lactant.

1. Durant la succió i la deglució, intervenen una sèrie de músculs i moviments que afavoreixen una correcta relació de la mandíbula respecto al maxil·lar superior de manera que es promou el creixement adequat dels dos ossos.
2. Se reforça la respiració nasal del nadó que comporta l'expansió de les foses nasals i el correcte eixamplament del maxil·lar superior.

D'altra banda, no s'ha d'oblidar d'eliminar les restes d'aliments amb una gasa humida després de cada presa. Quan les dents erupcionen, cal anar introduint raspalls de textures i mides adaptades a l'edat del lactant i de serres suaus.

Si la llet materna és causa de les càries prematures és un tema controvertit. La llet materna no produeix càries, però és un factor de risc quan la higiene bucal és deficient o se complementa la dieta amb aliments ensucrats. També cal tindre en compter la susceptibilitat individual així como la transmissió vertical de bacteris, és a dir, de pares a fills a través de la saliva.

Es recomana reduir la freqüència de consum nocturn a partir de l'erupció de la primera dent. Tanmateix, si es decideix perllongar la lactància, és important extremar la neteja de les dents, genives, llengua i mucoses.

No es recomana l'ús de dentífrics fins als dos anys d'edat, ja que podria aparéixer toxicitat per la ingesta del producte. En tot cas, serà el o la odontopediatra qui aconsellarà la pauta i la dosi de fluor del dentífric i també s'encarregarà d'ensenyar els pares a realitzar la higiene de llurs fills menuts.

És fonamental que els nadons siguen revisats per l'odontopediatre abans de complir el primer anyo per tal de previndre i que els pares reben la informació necessària per al menteniment dental dels fills.

AFTES BUCALS

Les aftes bucals (conegudes al carrer com nafres) són úlceres de diferent grandària, nombre i localització que apareixen en les mucoses de la boca. Són doloroses i recidivants (apareixen de nou en major o menor freqüència). Apareixen en forma de brots y solen resoldre's espontàniament en la majoria dels casos.

Tenen prevalència en classes socials altes, en dones i dels 10 als 40 anys d'edat.

Se poden distingir alguns factors predisposants de la seua aparició como:

• Acció irritativa sobre la mucosa oral: traumatismes, manipulacions dentals...
• Al·lèrgens alimenaris: moltes vegades apareixen després de consumir certs aliments o begudes
• Cessament de l'hàbit de fumar. Els pacients fumadors presenten menys aftes por l'increment de la queratinització de l'epiteli de les mucoses.
• Cicle menstrual: generalment en la fase premenstrual o luteínica quan disminueix la cornificació de l'epiteli i es fa més susceptible a l'aparició d'aftes. Curiosament, les aftes disminueixen o desapareixen durant l'embaràs.
• Estrés, ansietat, nerviosisme o depressió.
• Factors genètics
• Fàrmacs i altres productes químics d'alguns dentífrics i colutoris.
• Malalties sistèmiques: celiaquia (intolerància al gluten) y malalties intestinals (malaltia de Crohn...), dèficit de ferro, de vitamines (complex de vitaminas B), de zinc (manté la integritat epitelial), sida (aftes més severes i persistents), algunes síndromes...

En general se clasifiquen segons la seua grandària en aftes menors (85% dels casos) quan no superen el centímetre i curen sense seqüeles de 10 a 14 dias i aftes majors quan mesuren més d'un centímetr i poden trigar a curar fins a un mes deixant una possible cicatriu.

No existeix un tractament específic per evitar la seua aparició. En general, cal evitar els traumatismes locals, eliminar els possibles al·lèrgens de la dieta i diagnosticar y tractar les malalties sistèmiques que puguen ser les causants.

Actualment, tots els tractaments d'aftes como els antisèptics (colutoris i gels de clorhexidina) i els anestèsics tòpics, van encaminats a disminuir el dolor de les aftes, evitar la infecció i accelerar la seua cicatrització. En casos d'aftes persistents, aftes majors i pacients amb sida pot ser necessari l'ús de tractament antibiòtic i corticoide. 

EMPELTS D'OS

En moltes ocasions, el pacient necessita d'empelts ossis per a la col·locació dels implants o fins i tot per a preservar alguna dent. Però, què són exactament els empelts ossis?

Se tracta de biomaterials que s'utilitzen durant algunes intervencions (elevació de sinus, col·locació d'implants...) i que van a fomentar la creació d'os nou allà on abans no hi havia.

Els empelts d'os poden ser de molts tipus:

• Autòlegs: l'os procedeix del propi pacient. Moltess vegades la zona donant no aporta prou os i se combina amb altre tipus d'empelts ossis. Produeixe major molèstia ja que cal una segona zona intervinguda d'on extraure l'os. A vegades, en la col·locació d'implants se pot aprofitar el mateix os fresat durant la intervenció.
• Al·logèns: procedents de cadàvers y processats per congelació o desmineralització. Estan esterilitzats i són subministrats per bancs de teixits. Són tractats químicament par evitar la transmissió de malalties.
• Aloplàstics: són sintètics (fosfats de calci, vidres bioactius, hidroxiapatita...) Se solen mesclar amb l'os autòleg quan és insuficient.
• Xenogèns: procedeixen d'altres espècies. Són generalment d'origen boví.

Sovint s'utilitzen altres tipus d'empelts com ara les membranes de col·lagen o el plasma ric en plaquetes que s'extrau prèviament de la sang del pacient.

Tots estos biomaterials tenen l'objectiu d'intentar guanyar volum y massa òssia en zones compromeses.

CANDIDIASI ORAL

La candidiasi és la micosi (infecció per fongs) més freqüent en la cavitat oral. Està causada pels fongs del gènere Candida (80% Candida albicans) que forman part de la flora habitual de la boca.

Estos fongs se tornen patògens quan tenen lloc factors que faciliten el seu desenvolupament. És una infecció oportunista que ens pot servir també como indicador de la presència d'una malaltia sistèmica.

Els factors que predisposen la seua aparició són de dos tipus:

• Generals:
• Alcoholisme
• Alteracions endocrines (diabetis, embaràs, hipertiroidisme...)
• Farmacològics (antibiòtics, antidepressius, corticoides...)
• Inmunodeficiències (leucèmia, SIDA...)
• Xerostomia (boca seca)
• Locals
• Pròtesis antigues i mal ajustades.
• Pèrdua de dents que predisposen l'aparició de fissuras en las comissuras labials.
• Mala higiene oral
• Ús abusiu del xupó
• Tabaquisme

Hi ha diferents tipus de candidiasi malgrat que la forma més típica és la que se manifesta amb plaques blanques en la mucosa interna de les galtes i vores laterals de la llengua. Estes plaques blanques se desprenen amb facilitat sense dolor. Altres formes poden cursar amb zones eritematoses (roges), depapil·lació de la llengua...

El tractament consisteix a millorar o eliminar els factors locals i sistèmics que poden desencadenar-la així com l'administració de fàrmacs antimicòtics como la Nistatina.

HERPES LABIAL I BUCAL

L'herpes és una malaltia causada pel virus de l'herpes simple VHS que se transmiteix a través del contacte amb lesions actives i, en menor mesura, amb la saliva dels portadors.

El període d'incubació és de 7 dies.

El genoma víric viatja per les terminacions nervioses de la pell i les mucoses i queda acantonat en els ganglis nerviosos on queda en estat latent i pot reactivar-se amb estímuls com la falta de defenses, la febre, les infeccions o la llum solar.

Més del 90% de la població té anticosos contra el virus però només el 40% expresa infeccions recurrents.

La gingivoestomatitis herpètica primària (el primer contacte amb la malalia) sol ocórrer durant la infància entre els 6 mesos i els 5 anys d'edat. Cursa amb febre alta, malestar general, mal de cap, disminució de l'apetit i sol diagnosticar-se com una faringitis que no respon al tractament antibiòtic. La inflamació de les genives i les vesícules múltiples en la cavitat oral apareixen a partir dels 3-4 dies.

La forma més típica d'herpes recurrent, és l'herpes labial. Més de dos terços de la població ha tingut un brot en sa vida. Afecta a la unió mucocutània del llavi i comença amb coïssor i picor. Als dos dies apareixen les vesícules agrupades en ram que solen trencar-se formant crostes que curen sense cicatriu en un màxim de dues setmanes.

L'herpes bucal cursa amb menor sintomatologia, les vesícules produeixen dolor al trencar-se però la presència d'humitat impedeix que es formen crostes.

En la actualitat el tractament farmacològic va dirigit a disminuir i alleujar els símptomes però no existeix cap medicament que impedisca la recidiva, és a dir, que acabe amb el virus mentres roman latent.

PERIODONTITIS I CÀNCER DE PÀNCREES

Ja hem vist com la salut oral pot estar relacionada amb altres malalties. En concret, la periodontitis (malaltia de les genives) s'associa a problemes cardíacs, diabetis i fins i tot recentmente vam parlar de l'alzheimer.

El càncer de pàncrees és altra de les malalties amb les que s'ha relacionat recentemente segons estudis dels investigadors del Centre Oncològic Laura i Isaac Perlmutter de la Universidad de Nova York.

Els pacients amb càncer pancreàtic són susceptibles a tindre malalties de les genives, càries i mala salut oral en general.

Cal recordar que el càncer de pàncrees és el quart tumor amb major taxa de mortalitat i el primer amb menor índex de supervivència. Només d'un 2 a un 10% dels pacients sobreviu als 5 anys.

Resultats de les investigacions han conclós que la presència de Phorphyromonas gingivalis comporta un increment de gairebé el 60% del risc de patir càncer de pàncrees.

SALUT ORAL I ALZHEIMER

Estudis recents han analitzat la relació de la malaltia d'Alzheimer amb el mal estat de salut oral, concretament, amb la periodontitis; la malaltia de les genives.

S'ha comprovat que els pacients d'Alzheimer amb periodontitis presentaven una taxa major de deteriorament cognitiu que aquells amb una salut bucal correcta.

A més a més, la malaltia de las genives és molt comú en la població anciana i més encara en els pacients dependents com poden ser els pacients d'Alzheimer ja que la higiene dental, moltes vegades està descurada per part dels pacients i els seus cuidadors.

Per aixó és important instar a portar una correcta higiene dental d'aquests pacients per tal de no empitjorar el progrés de l'Alzheimer.

GINGIVITIS

La gingivitis és la inflamació de la geniva per l'acumulació de la placa bacteriana.

SIGNES Y SÍMPTOMES:

• Enrogiment de les genives
• Inflamació gingival
• Sagnat espontani o provocat

La gingivitis evoluciona en brots d'intensitat y duració variables.

FACTORS PREDISPOSANTS:

La gingivitis apareix més sovint si el pacient presenta un o diversos d'aquests condicionants: 

1. Apinyament dental (que dificulta la correcta higiene)
2. Obturacions i empasts mal ajustats
3. Factors sistèmics o generals como: embaràs, diabetis...

EVOLUCIÓ:

Pot evolucionar a formes més o menys greus de malaltia periodontal quan la inflamació de les genives (gingivitis) no es tracta i s'estén als teixits periodontals (periodontitis) produint pèrduda òsia i movilitat dental.

TRACTAMENT:

La gingivitis se resol després de l'eliminació de la placa bacteriana mitjançant una higiene professional acompanyada de la instauració de mesures d'higiene correctes per part del pacient. Millorar els empasts mal ajustats i aliniar les dents apinyades ajuda a que la gingivitis se redueixca i aparega en menor freqüència i intensitat.