COMPLICACIONS DESPRÉS D'UNA EXTRACCIÓ DENTAL: ALVEOLITIS SECA

L'alveolitis seca (també anomenada osteïtis alveolar o alveolitis fibrinolítica) és una de les complicacions més freqüents després d'una extracció d'una dent permanent (és molt poc freqüent en extraccions de dents temporals).

Es caracterizta per un dolor postoperatori, fort que s'acompanya de la destrucció del coàgul a l'interior de l'alvèol i pot hi haver, o no, halitosi (mal alè). Com a signe característic, el dolor sol aparéixer a partir del segon o tercer dia després de la extracció i sol desaparéixer en deu o quinze dies.

La prevalència és de l'1 al 5% malgrat que augmenta en extraccions complexes com ara la dels cordals (queixals del seny) inferiors quan estan atrapades dins de l'os.

Alguns factors de risc que condicionen l'aparició d'alveolitis seca són:

• Disficultat de la extracció
• Inexperiència del professional
• Ús d'anticonceptius orals
• Edat avançada
• Sexe femení
• Tabaquisme
• Mala higiene dental
• Preséncia de periodontitis (malaltia de les genives)
• Diabetis i altres malalties i fàrmacs que retarden la cicatrització

Per tal d'evitar-la, s'han de prendre totes les mesures de profilaxi possibles, és a dir, cal intentar realitzar una extracció el més atraumàtica possible.

Una vegada establerta, l'alveolitis cura en un període de dues setmanes amb tractament o sense ell. Es pot millorar amb l'ús d'antibiòtics, antiinflamatoris i analgèsics així com irrigar amb cura l'alvèol obert amb una solució salina.

FRONTS DE PORCELLANA SENSE TALLAR

            

    

                Com ja vam publicar temps enrere, una forma de millorar l’estètica del somriure sense eliminar massa teixit dental consisteix en la col·locació de fronts laminats de porcellana, les congudes carilles que ja s’utilitzaven al voltant dels anys 30 als Estats Units per exigències d’alguns actors i actrius de Hollywood.

                No obstant aixó, actualmente, comença a estendre’s l’ús d’una alternativa que requereix gairebé cap eliminació del teixit dental: les carilles sense tallat.

                Amb aquestes fines làmines de porcellana (0,3mm d’espesor) que s’adhereixen a l’esmalt dental, es poden solucionar problemas de forma, posición i color sense haver de tocar l’estructura de la dent.

                Com no es fa malbé el teixit dental, es poden utilitzar en pacients jóvens quan siga necessari sense comprometre les seues peces. No cal anestèsia i la sensibilitat es nula o pràcticament inexistent. Proporcionen un blanquejament permanent del somriure. Són ràpides de fer (dues sessions i sense la necessitat d’incòmodes provisionals de resina)

                Malgrat que són molt primes, tenen un comportament físico-mecànic paregut a les carilles amb tallat. S’estima que l’èxit d’aquestes carilles és del 99% als 5 anys i del 97% als 15 anys.

                No obstant aixó, també presenta alguns inconvenients ja que no es poden restaurar dents amb malposicions o discrepàncies de tamany greus. Sempre existeix un xicotet sobrecontornejat de la dent ja que, com no se talla, la fina làmina es desa sobre l’esmalt i la dent augmenta el seu volum (malgrat que només 0,3mm). De fet, com són tan fines, deixen veure a través d’elles el color de la dent subjacent per aixó, si desitgem enmascarar un color oscur (per un traumatisme, un tractament de conductes – endodoncia – o una tinció per tetraciclines) haurem de valorar la necessitat d’un blanquejament previ a la seua col·locació.

TRAUMATISMES CORONARIS

Actualment, els traumatismes són la segona causa d'atenció en Odontopediatria després de la càries dental. La fractura de corona no complicada (d'esmalt i dentina) és el traumatisme més freqüent en dentició permanent.

La majoria de les fractures i luxacions de les dents resulten dels accidents. No solen comprometre la vida dels pacients però poden provocar un impacte social i psicològic important ja que normalment apareixen en les dents anteriors. 

Els traumatismes impacten al pacient i els seus familiars, professors o tutors perquè solen associar-se amb sagnat i talls en els teixits blans. En accidents greus es poden associar a lesions maxil·lofacials o d'altres parts de l'organisme.

La majoria de traumatismes que només afecten a la corona de la dent solen produir-se per caigudes. Tambñe per accidents de circulació, activitats físiques i actes de violència (la síndrome del xiquet maltractat). També són freqüents en pacients amb retard mental i epilèpsia durant les seues crisis.

 

Solen ser més freqüents en xiquets de sexe masculí perquè, normalment, ells solen realitzar jocs o esports molt més agressius i arriscats que les xiquetes. Hi ha estudis que diuen que un de cada dos xiquets ha sofert lesions traumàtiques dentàries durant la seua infància o adolescència. 

Els incisius superiors solen estar més afectats. Sobretot en les conegudes classes II on el resalt (la distància entre els incisius superiors i inferiors) és major. Aquestes fractures solen cursar amb la pèrdua de material dental i, a vegades, amb el canvi de color de la dent que indica la necrosi (mort) de la dent que pot requerir una desvitalització de la mateixa.

A la esquerra, image d'una classe II d'Angle amb resalt augmentat. A la dreta, fractura d'un incisiu superior amb pèrdua de material dental i necrosi pulpar amb canvi de color.

(Els drets d'aquestes i la resta de fotos queden reservats als seus autors)

Els traumatismes d'aquest tipus poder reduir-se usant mesures preventives com, per exemple, un bon diagnòstic i un tractament ortodòncic precoç per a posicionar correctament les dents en la seua arcada.

CURIÓS ESTUDI SOBRE SALUT ORAL I CAPIL·LAR

Un parell de mesos enrere, vam poder llegir en una revista del sector odontològic un estudi intessant i curiós al mateix temps.

Un investigador del Estats Units ha realitzat un treball titulat: "Les queratines del pèl com a components orgànics estructurals de l'esmalt madur: la relació entre els trastorns del pèl i la susceptibilitat a la càries dental"

D'acord amb la seua investigació, Olivier Duverger ha descobert que les queratines epitelials del pèl són components també de l'esmalt dental. Aixó es possible ja que el pèl i les dents, malgrat que presenten components estructurals diferents, tenen el mateix origen embrionari

Així, les mutacions en les queratines del pèl augmentarien la susceptibilitat a la càries ja que reduirien la duresa de l'esmalt.

OSTEOGÈNESI IMPERFECTA

Amb el nostre compromís de mostrar-vos diferents patologies de la cavitat oral o manifestacions orals d'algunes malalties o síndromes, avui us anem a parlar de la Osteogènesi Imperfecta (OI).

La OI és una malaltia hereditària que es caracteritzaa per la formació anòmala del colagen tipus I, una proteïna que forma part dels ossos, tendons, lligaments, pell i escleres (capes externes dels ulls, de color blanc).

Es dintingeixen 4 tipus de OI principals. El tipus I presenta fragilitat óssea, alteracions en el creixement i escleres de color blau. El tipus II és letal i incompatible amb la vida i els afectats moren durante el part o als pocs dies de vida. En la resta de tipues apareixen escleres normals i major o menor grau de fractures òssies. 

Els pacients amb OI poden presentar fractures dels maxil·lars durant processos senzills com ara una extracció dental simple. 

La OI s'associa freqüentment a la Dentinogènesi Imperfecta (DI), és a dir, a una formació defectuosa de la dentina (la capa interna de les dents). Les dents adquireixen un color gris amb esquerdes. En la radiografia (Fig.1), les dents presentan una forma característica bulbosa amb arrels curtes i amb àrees d'infecció. 

Fig. 1. Radiografia d'un pacient amb DI de la dentició permanent.
*Els drets de totes les images queden reservats als seus autors.

Per desgràcia, en molts casos, aquestes dents han de ser tretes, fins i tot durant la infància. Per aixó, la rehabilitació amb implants dentals pot ser una possible solució per a aquests pacients. Malgrat que cal tindre en compte que molts pacients prenen bifosfonats, una medicació que dificulta la col·locació dels implants per la possible aparició de necrosi (mort) maxil·lar.

Actualment, molts bifosfonats son canviats per altre medicament, el Denosumab, amb una vida mitjana menor i que disminueixen les necrosis si es retira el medicament uns sis mesos abans.

PER UNA ODONTOLOGIA DE QUALITAT

Avui aprofitem la publicació del blog per sumar-nos a la campanya del Col·legi d'Odontòlegs i Estomàtolegs de Madrid (COEM) amb l'eslogan "Por una odontología de calidad" amb vídeos tan demostratius com aquest:

https://www.youtube.com/watch?v=RgS6kTjxyZk

SEDACIÓ CONSCIENT

Quasi el 65% dels pacients tenen diferents graus de por al dolor i als tractaments dentals. I un 15% dels mateixos presenta una odontofòbia verdadera. Aquesta por es la principal causa perquè descuiden la seua salut oral.

La sedació conscient pot ser la solució més adeqüada per a aquest tipus de pacients. És una tècnica molt coneguda en països com ara Estats Units o Regne Unit i que, a poc a poc, s'estén per Espanya.

La tècnica consisteix a inhalar òxid nitrós (el conegut "gas del riure") que es considera el fàrmac sedant més segur i fàcil d'aplicar. Produeix un estat de relaxació i eufòria durant el tractament. El pacient és conscient en tot moment i pot seguir les indicacions de l'odontòleg. 

Després de finalitzar el tractament, s'administra oxigen al 100% durant cinc minuts i el pacient torna al seu estat de normalitat.

Els àmbits on més s'ha utilitzat aquesta tècnica freqüentment han estat:

• En odontopediatria. Els xiquets, amb la sedació conscient, no viuen una experiència negativa que els puga produir odontofòbia en el futur.
• També té resultats positius en pacients especials (pacients amb autisme, síndrome de Down, paràlisi cerebral...) on disminueix l'ansietat, el risc de crisis epilèptiques i cessen els moviments involuntaris d'aquests pacients. 

VIH I PATOLOGIA ORAL

Les persones infectades pel Virus de la Inmunodeficiència Humana (VIH [HIV en anglés]) o amb la Síndrome d'Inmunodeficiència Adquirida (SIDA [AIDS en anglés]) poden sofrir lesions particulars en la cavitat oral.

La presència d'aquestes manifestacions, moltes vegades, permet a l'odontòleg identificar-hi símptomes en pacients no diagnosticats de SIDA.

Al voltant del 90% dels pacients amb infecció per VIH poden presentar algunes de les següents entitats durant el transcurs de la seua malaltia:

• Candidiasi (es tracta de la col·lonització oral per part del fong Candida albicans. Sol manifestar-se com lesions blanques o roges en la mucosa i llengua i es tracta amb antifúngics)
• Eritema gingival (es tracta d'una lesió roja a nivell de les genives).
• Periodontitis necrotitzant (els pacients amb VIH són més propensos a l'aparició de gingivitis i periodontitis (malalties de les genives) que cursen amb inflamació, sagnat i movilitat dental. En aquests pacients, la periodontitis pot presentar cursos ràpids i aguts que requereixen antibiòtics i un raspat i allisat radicular en la consulta).
• Sarcoma de Kaposi (era la neoplàsia més freqüent i apareixia com sobrecreixements nodulars de color blau-violeta en el cel de la boca i la llengua. La seua aparició s'ha reduït durants els últims anys amb l'ús de les noves teràpies retrovirals).

En cualsevol cas, cal acudir al dentista per tractar aquestes manifestacions en cas de presentar-s'hi.

A més, cal que en cas d'estar infectat o tindre'n sospites, ho comuniqueu a l'equip professional perquè puguen prendre les mesures de seguritat necessàries per evitar la infecció creuada a altres pacients o al personal mateix de la clínica.

ALGUNS RISCS DEL TABAC EN LA NOSTRA SALUT BUCAL

En Espanya quasi el 90% dels casos de càncer oral estan lligats als efectes del tabac. Efectes que es multipliquen exponencialmente quan se combinen amb l'alcohol.

La nicotina i el quitrà es dissolen en la saliva i poden arribar fins i tot a la dentina. Es per això que, en les persones fumadores, les peces van adquirint un color marró. Les persones fumadores són més propenses a l'aparició de carrall augmentat el risc de gingivitis i periodontitis.

A més a més, la nicotina és un vasoconstrictor potent que redueix l'aport d'oxígen que garanteix la salut de les nostres genives. 

En les persones fumadores, la prevalència i la gravetat de la malaltia periodontal (malaltia de les genives) és major.

El tabac també redueix el fluix salival i això duu a una disminució de la capacitat neutralitzadora de la placa i per això la susceptibilitat a la càries augmenta. 

Així doncs, és recomana que les persones fumadores, vagen a l'odontòleg o al metge de familía perquè els ajude a tractar la seua addicció i millorar així la seua salut bucal i general. 

INSTRUMENTS MUSICALS DE VENT I PROBLEMES BUCALS

Amb el nostre propòsit de mostrar-vos articles que puguen resultar interessants, anem a aprofitar l'entrada d'avui per parlar-vos dels problemes bucals associats a la pràctica d'instruments de vent, perquè, encara que no molt freqüents, a vegades, els músics acudeixen a la nostra clínica per buscar solucions als seus problemes. Tota la informació es basa en la tesi de la Dra. Raquel Laparra, ortodoncista i clarinetista de la Comunitat Valenciana.

Existeixen molts problemes derivats de l'ús dels instruments de vent com ara: major apinyament dental, augment del ressalt (distància horizontal entre els incisius superiors i inferiors), erosió labial, abrasió d'incisius, movilitat dental, major tendència a l'herpes labial, major sensibilitat dental, augment de la salivació amb major depòsit de carrall en les dents i dolor muscular a la palpació en els masseters, l'orbicular dels llavis, l'esternocleidomastoïdal, zigomàtics...

Generalment, aquests problemes apareixen per la contínua pressió (encara que intermitents) de l'embocadura de l'instrument en les dents del músic i per la força realitzada per a sostindre l'instrument. 

La especialista, proposa el desenvolupament de protectors bucals que permiten tocar l'instrument sense l'aparició d'aquests problemes. 

Altrament, aquests pacients acudeixen a la consulta, sovint, per a alinear les seues dents però tenen por que aixó els ocasione problemes en la seua pràctica diària.

"La maloclusió pot afectar a la correcta posició de l'intrument en la boca, però, així mateix, el fet de dur aparatologia ortodòncia pot ser també desfavorable".

Els brackets fixes solen produir nafres i incomoditats al músic que ha de protegir-se amb cera d'ortodòncia o amb paper de fumar. Per aixó, la ortodòncia invisible, com Invisalign, amb fèrules que el pacient por llevar-se té cada vegada més acceptació dins d'aquest sectos professional.

A més a més, els professors de música de conservatoris, conscients de l'existència d'aquests problemes, proposen solucionar els problemes dentals abans de començar a aprendre a tocar un instrument perquè el músic no haja de tornar a adaptar-se a la col·locació de l'embocadura una vegada alineades les seues dents. 

TOXINA BOTULÍNICA

La toxina botulínica o botulina és una neurotoxina fabricada pel bacteri Clostridium botulinum. És un dels verís més poderosos i la intoxicació per aquesta substància produeix botulisme (malaltia caracteritzada, entre altres símptomes, per la paràlisi muscular progressiva que pot produir la mort)

La capacitat d'aquesta substància per a produir paràlisi muscular ha fet que s'utilitze com a medicament en el tractament de malalties neurològiques i com a producte cosmètic per al tractament estètic d'arrugues facials. (Botox)

Aquests són alguns dels usos de la toxina botulínica descoberts en l'àmbit de la odontologia:

• Millora del bruxisme (costum d'estrényer o cruixir les dents)
• Hipertròfia de músculs masseters, disminueix el seu volum.
• Luxació repetida de l'articulació temporomandibular (ATM)
• Millors resultats en pacients amb la síndrome de Frey, com a conseqüència de la cirurgia de la glàndula paròtida. 

En cualsevol cas, l'aplicació de toxina botulínica només ha de realitzar-se per un especialista i sempre sota prescripció mèdica.

PERQUÈ LES DENTS NO HO SÓN TOT...

Us desitgem que passeu unes bones vacances i gaudiu de l'estiu si la calor (o les pluges) ho permeten.

Us recordem que la clínica Perales Tena Dental obrirà el pròxim dia 1 de Setembre amb energies renovades. No obstant això, portem el telèfon al damunt per si us sorgeix cualsevol urgència.

Us deixem amb una foto d'unes setmanes enrere quan part de l'equip de Clínica Dental Rocio Tena i Perales Tena Dental  vam passar uns dies merescuts al Port Aventura.

FIBROMA TRAUMÀTIC

El fibroma traumàtic o cicatriu hiperplàsica es considera la lesió nodular més freqüent de la cavitat oral. Temps enrere, es considerava com una neoplàsia però, actualment, es considera una lesió reactiva més que un tumor vertader. En general, està causat per un traumatisme crònic (continuat) de la mucosa oral.

Entre els traumatismes responsables d'aquesta lesió podem trobar: el rosegament de les galtes i el llavi, la mateixa masticació (sobretot quan hi falten peces o estan trencades i amb acabats afilats) i la irritació per pròtesis mal adaptades.

Es més freqüent a partir de la tercera dècada de la vida i apareix més sovint en homes. 

El lloc d'aparició més comú és la mucosa interna de la galta a nivell de la línia d'oclusió (on contacten les dents superiors amb les inferiors) Però també pot aparèixer en la llengua (sobretot en els laterals) en els llavis o en el paladar.

És una lesió elevada, arredonida, llisa i indolora (sempre que no hi haja una ulceració per un traumatisme secundari, per exemple, al mossegar-se el fibroma) Sol tindre un tamany màxim d'un centímetre i mig.

El tractament d'elecció és l'eliminació quirúrgica. Es tracta d'un proccediment senzill que elimina la lesió per complet. Posteriorment, s'han de solucionar les causes que la van produir per evitar que torne a aparèixer.

S'aconsella, quan s'haja eliminat, enviar la mostra a un servei d'Antaomia Patològica per verificar la lesió i descartar altres tipus de patologies tumorals.

SEGURETAT I EFICÀCIA DELS RASPALLS ELÈCTRICS

En març, en la Revista del Ilustre Colegio General de Colegios de Odontólogos y Estomatólogos de España (RCOE) es va dur a terme una revisió sistemàtica d'estudis i articles publicats en els quals s'analitzà la seguretat i l'eficàcia dels raspalls elèctrics en comparació amb els manuals I les diferències entre els raspalls elèctrics oscilants-rotacionals (O-R) i els sònics.

Les conclusions obtingudes en la revisió d'aquestes publicacions van ser les següents:

A nivell de seguretat:

1. Els raspalls elèctrics O-R no representen un problema en teixits durs (esmalt dental) o blans (genives).
2. Les recessions gingivals (processos en els quals la geniva descén i s'exposa l'arrel dental) milloraren amb l'ús d'aquests raspalls.
3. L'abrasió cervical (desgast del coll de les dents) no és major que amb el raspall manual.
4. En pacients amb implants, ajuden en la neteja i la pèrdua d'os al voltant dels implants és menor.

Quant a la seua eficàcia:

1. El raspall elèctric Oral-B O-R és més efectiu en la remoció de placa i en la reducció de gingivitis que el raspall manual.
2. Amb l'ús d'aquests raspalls, millora i s'estabilitza la malaltia periodontal.
3. Els raspalls O-R presenten una reducció major del sagnat que els raspalls sònics.

Si voleu més informació sobre la conveniència o no del raspall elèctric, no dubteu en vindre a la consulta per poder resoldre els vostres dubtes.

CÀRIES DE LA PRIMERA INFÀNCIA

La càries de la primera infància (ECC [Early Childhood Caries]) és el nom amb el qual se coneix actualment a la càries del biberó. Es tracta d'una afectació dels incisius superiors i els primers molars en xiquets entre els 12 i els 30 mesos d'edat.

Són càries de progrés ràpid que apareixen amb més freqüència en xiquets que dormen amb el biberó i que l'utilitzen durant la nit. També s'associa al xupó endolcit amb substàncies cariogèniques, com ara el sucre o la llet condensada.

Estes càries requereixen tractament conservador, moltes vegades realitzat per un/a odontopediatre/a especialitzat/-da per controlar a xiquets de tan curta edat. S'han de tractar les càries i, en moltes ocasions, col·locar corones preformades de metall per mantindre les dents en boca fins que comence el recanvi.

Els xiquets amb aquestes càries creixen més lentament i tenen un pes menor que els xiquets sense càries per culpa de les molèsties que els suposa la masticació i la ingesta d'aliments. S'associa, tanmateix, a un dèficit de ferro.

REHABILITACIÓ MITJAÇANT CORONES DE PORCELLANA

Les corones (o fundes) de porcellana són un tipus de tractament restaurador que s'utilitza, sobretot, quan una dent presenta gran pèrdua d'estructura o presenta reconstruccions (empasts) molt grans que cal protegir: per exemple, després d'una endodòncia.

Quan falta una dent i existeixen dents pilars que cal coronar, o no es poden col·locar implants, es pot realitzar un pont. Així es substitueix la peça perduda tallant les dents adjacents a l'ausència

Per a la confecció d'una corona, el primer que s'ha de fer és el tallat de la peça dental. Amb anestèsia (si la dent és vital) o sense ella (si el nervi s'ha desvitalitzat), es talla (es redueix) la dent seguint un patró. Aquesta reducció dental permetrà crear l'espai necessari per a la funda.

Es prenen impressions de silicona que s'envien al laboratori de pròtesis, amb altres registres del pacient perquè el tècnic, segons les instruccions rebudes, comence amb la confecció de la corona. 

Durant la seua confecció i les proves pertinents, el pacient pot portar un provisional de resina per evitar la sensibilitat dental i millorar l'estètica. 

Existeixen diferents tipus de corones segons el material amb el qual es realitzen. Podem agrupar-les de la següent manera

1. Corones metal-ceràmica convencionals. A l'estètica de la porcellana hem d'afegir la resistència del metall del seu interior. Aquest metall sol ser un aliatge de crom i cobalt (Cr-Co)
2. Corones de zirconi. Amb el pas del temps, es va proposar l'ús del zirconi: un metall blanc per a substituir els aliatges grisos convencionals, sobretot, en el sector anterior, on, amb el temps apareixien vores negres al voltant de la geniva. Amb el zirconi, es va poder evitar que aquestes vores aparegueren.
3. Corones de porcellana. Corones Empress, realitzades completament amb porcellana injectada. No tenen metall de cap tipus. Són les més estètiques de totes malgrat que són un poc més fràgils. 

(De esquerra a dreta: corona metall-porcellana convencional, corona i pont de zirconi i corones Empress)

Després de les respectives proves (prova de metall, prova de bescuit - amb la porcellana carregada però sense brillantor per a valorar el color, la forma...) es procedeix al cimentat mitjaçant ciments d'ús odontològic i específics per a cada tipus de corona.

(*Els drets de totes les imatges queden reservades als seus respectius autors)

TRACTAMENT DE LA PERIODONTITIS: RASPAT I ALLISAT RADICULAR

La periodontitis és una malaltia que afecta el periodonci, els teixits que rodegen la dent. El periodonci el formen la geniva, l'os, el lligament periodontal (que uneix les dents a l'os) i el ciment que rodeja l'arrel de les dents.

Quan la geniva s'inflama a causa dels bacteris de la placa bacteriana, es produeix una gingivitis i les genives comencen a sagnar. Si la gingivitis no es tracta (amb una neteja en la consulta que elimine la placa i el carrall), la infecció progressa a través del solc i el carrall (i els bacteris) afecten el periodonci i produeixen una periodontitis que pot comportar la pèrdua d'os i de dents a més d'altres problemes com ara l'halitosi (mala olor).

La periodontitis és una malaltia que cal tractar i controlar perquè no progresse. Com a regla general el tractament de la periodontitis consisteix en:

1. Visita i diagnòstic periodontal. Realització d'un periodontograma (una fitxa personalitzada on es mesura la pèrdua d'os del pacient), radiografies, neteja i instruccions d'higiene oral adeqüades a cada pacient.
2. Raspat radicular. Consisteix a eliminar el carrall que queda sota la geniva amb l'ús d'uns instruments dissenyats amb eixe fi (curetes). Els raspats ha de realitzar-los un professional, amb anestèsia o sense. S'aconsella realitzar una tècnica Full-Mouth, és a dir, raspar tota la boca i, si no és possible, fer-ho en dues visites amb un interval de 24-48 hores com a màxim perquè el costat net no torne a reinfectar-se. 
3. Allisat radicular. Simultàniament amb el raspat, cal realitzar un allisat de les arrels. Cal eliminar rugositats per a dificultar que el carrall torne a dipositar-s'hi
4. Manteniment un mes després. Es torna a omplir el periodontograma, es repasa la neteja si cal i, a partir dels resultats obtinguts, s'estableix un programa de manteniment personalitzar per a cada pacient o es valora la necessitat d'un tractament quirúrgic (cirurgia periodontal)

Imatge d'un raspat d'una dent inferior amb una cureta.

El raspat no quirúrgic és un tractament senzill i molt eficaç si es realitza adeqüadament. No fa mal, moltes persones el toleren fin i tot sense anestèsia. Alguns pacients poden notar un lleuger augment de la sensibilitat dental i pràcticament tots noten una notable milloria de l'estat de les seues genives.

*Els drets de totes les imatges del blog queden reservats a llurs autors

FACETES DE PORCELLANA

Les facetes de porcellana (o fronts laminats de porcellana) són un tipus de restauración fixa de les dents anteriors.

Les facetes no tenen metall, per tant la translucidesa i la naturalitat de la rehabilitació augmenten y proporcionen, així, una gran estètica. Les facetes poden utilitzar-se en diferents casos:

• Hipoplàsies (taques blanques) de l'esmalt.
• Tincions (com les produïdes per les tetraciclines)
• Dents fracturades o desgastades.
• Tancament de diastemes (espais entre les dents)
• Malformacions dentals (per exemple, els incisius laterals conoides)

La faceta és una rehabilitació que requereix la eliminació de poc material dental. Moltes vegades només es talla (es desgasta) la dent per vestíbul (la zona davantera) malgrat que en alguns casos es recolza en la part lingual passant el bord incisal de les dents per a guanyar estètica i retenció.

Són restauraciones que es realitzen en poques visites:

1. Visita diagnòstica i de planificació. Es poden prendre impressions per a obtindre models on poder crear un encerat (una maqueta d'allò que anem a aconseguir perqu'e el pacient puga fer-se una idea dels resultats.
2. Tallat de les dents i col·locació d'un provisional.
3. Prova de les facetes on el pacient podrà valorar la estètica, el color, la forma...
4. Cimentat definitiu de les facetes.

ELEVACIÓ DE SI

L'elevació de si és una coneguda tècnica quirúrgica que es realitza en alguns casos per a la col·locació d'implants en el maxil·lar superior quan la quantitat d'os disponible no és prou.

Els sins són unes cavitats bilaterals a cada costat de les fosses nasals i que limiten inferiorment amb l'os mail·lar. Quan s'extrau una peça, amb el pas del temps, l'os es reabsorbeix i aquesta cavitat d'aire invaeix l'espai dificultant la tasca de rehabilitar les peces perdudes amb implants.

L'elevació de si consisteix a realitzar una xicoteta finestra óssia per accedir a la membrana del si (membrana d'Schneider) i desenganxar-la i moure-la per aconseguir un espai que serà omplit d'empelt ossi que permetrà guanyar un volum suficient per a la col·locació d'implants amb una mida convencional. 

Aquesta tècnica està contraindicada en pacients amb sinusitis aguda o crònica, pacients amb bifosfonats o en tractament amb radioteràpia. El tabaquisme també és un important inconvenient. 

És una tècnica fàcil en mans d'un cirurgià experimentat. No obstant això, hi ha algunes possibles complicacions entre les quals trobem: la perforació de la membrana, la infecció de la ferida, la sinusitis postoperatòria i la pèrdua total o parcial de l'empelt. 

Però per regla general, es tracta d'una tècnica predecible, segura, reproduïble i amb excel·lents resultats a llarg termini.

Si es realitza i no es poden col·locar els implants en el mateix acte quirúrgic, la seua col·locació es demorarà uns mesos fins a la completa integració de l'empelt ossi.

A continuació us deixem un enllaç on s'explica de forma gràfica el procés d'elevació de si: https://www.youtube.com/watch?v=Q_xi-t0t-HI

L'ESTÈTICA DEL SOMRIURE

El somriure d'una persona és dels primers trets en el qual ens fixem en les nostres relacions interpersonals. Quin és el somriure ideal, però? Durant molts anys s'han donat uns paràmetres que defineixen aquest somriure ideal i que anem a tractar d'explicar de la forma més senzilla possible a continuació.

En primer lloc, un somriure ideal seria aquell en el qual estan presents totes les dents (no hi ha ausència de cap peça) i aquestes es troben de manera alineada i sense espais entre ells. A més a més, les dents han de presentar un color concorde a l'edat, el sexe i el color de pell del pacient (no necessàriament ha de ser el color més blanc de la gamma).

Quan una persona somriu, hauria de mostrar els incisius superiors, els claus i un o dos premolars. En algunes personas amb una amplària de llavis gran, es poden mostrar els primers molars superiors. No han d'existir espais grans (corredors negres) entre l´última dent mostrada i la comissura labial.

La línia de somriure és aquella que uneix els cantells de les dents superiors. Aquesta línia ha de ser paral·lela a la corba del llavi inferior. 

(El somriure B és més ideal que el somriure A)

Si ens fixem en la image, els cantells dels incisius centrals i els claus queden més o menys al mateix nivell mentres que els incisius laterals queden 1 o 2mm per damunt d'aquesta línia.

La línia mitja entre els incisius centrals superiors ha de coincidir amb la inferior i ha de ser perpendicular a la línia imaginaria que uneix les dos pupil·les i ha de coincidir també amb la línia mitja facial (línia que divideix la cara en dues parts el més simètriques possible)

(La línia mitja entre els incisius coincideix en aquesta pacient amb la línia mitja que passaría per la punta del nas, malgrat que no coincideix del tot amb la línia interincisiva inferior).

El somriure ideal ha de presentar dents amb una alçada i una amplària correctes. Les dents més estètiques són aquelles que complixen la proporció àuria (Φ) una proporció matemàtica (seqüència de Fibonacci) present en la natura, en l'art i en la música)

Hi ha altres moltes variables (eixos, inclinacions, angles, punts de contacte) difícils d'explicar en aquest blog però que tot odontòleg coneix.

Però tot el que hem comentat anteriorment, fa referència a l'estètica blanca (white aesthetics). Però anys ençà es va definir el somriure ideal com aquell que harmonitza l'estètica blanca amb l'estètica rosa (pink aesthetics)

Un somriure ideal ha de presentar una geniva sana, amb ausència d'inflamació, amb un color rosa pal i el característic puntejat en pell de taronja. Quan es somriu, la geniva s'ha de mostrar només d'un a dos milímetres. En cas d'ensenyar més, estem parlant d'un somriure gingival, lluny del somriure ideal.

(Image on es pot apreciar el puntejat en pell de taronja de la geniva)

Per tant, podem arribar a la conclusió clara que el somriure ideal és molt difícil d'aconseguir i ni tan sols els famosos, amb els seus "somriures perfectes" els posseixen.

(El famós diatema (separació) entre els incisius de Madonna l'allunyen del romriure ideal (malgrat que fa poc "és moda". Miley Cyrus és un clar exemple de somriure gingival. I Tom Cuise és un clar exemple de desviació de la línia mitja) 

*Els drets de totes les images queden reservades al seus respectius autors.

QUÈ ÉS LA PERIIMPLANTITIS?

La periimplantitis és un procés inflamatori que cursa amb la destrucció de l'os al voltant d'un implant una vegada que ja s'ha integrat. De vegades, un implant no s'osteointegra sinó que es fibrointegra. En aquest cas, no parlariem de periimplantitis.

La pèrdua d'os se pot determinar mitjaçant una radiografia de l'implant. Cal fer radiografies de control en les revisions pertinents de l'implant.

(Cas greu de periimplantitis. Els drets d'aquesta i la resta d'images queden reservats als seus autors)

Ja hem parlat de la periodontitis en algunes publicacions anteriores, és a dir, de la disminució d'os al voltant de les dents que pot portar a la seua pèrdua. El mateix ocorre amb els implants, de fet, la flora bacteriana que produeix la periodontitis és molt similar a la que afecta els implants.

El pacients que han sofert periodontitis tenen major risc de patir periimplantitis.

Es considera que el 20% dels pacients presenten pediodontitis en algun dels seus implants passats 5 anys de la seua col·locació.

En futures publicacions analitzarem amb major deteniment quines són les seues causes, com podem previndre la seua aparició i com podem tractar-la una vegada ja s'ha establida.

TÈCNIQUES D'HIGIENE DENTAL

La neteja dental es considera eficaç quan s'aconsegueix eliminar la placa bacteriana que s'adhereix a les dents. Ha de complementar-se amb tècniques com ara el fil dental, colutoris o raspalls interdentals per elimar els detritus (restes de menjar) entre les dents.

Es recomana rentar-se les dents tres vegades al dia, després dels menjars i durant, almenys, dos minuts. Si no és possible realitzar-ho tres vegades, cal insistir en la neteja nocturna ja que durant la nit existeix major risc cariogènic.

Existeixen múltiples tècniques de neteja que s'adeqüen al pacient, a la seua morfologia i condició oral i a la seua edat. Per això s'aconsella acudir a la consulta perquè el o la professional l'instruisquen en la tècnica més aconsellable per al seu cas.

Una part important de la neteja i quasi sempre oblidada consisteix en la neteja lingual, mitjançant el raspall o amb altres mecanismes (raspadors de llengua). No hem d'oblidar que entre les papil·les linguals s'acumula un percentatge important del total dels bacteris orals.

La neteja ha de començar des de l'erupció de la primera dent en la infantesa i fins i tot abans, s'aconsella passar per les genives del nadó una gasa humida embolicada en el dit de la mare o el pare.

SOBREDENTADURES

Una sobredentadura és una rehabilitació completa que es pot dur a terme en pacients completamen desdentats mitjançant l'ús de pocs implants (pot ser prou amb 4 implants en el maxilar o 2 en la mandíbula). És un sistema econòmic i eficaç per reposar totes les peces dentals en pacients edèntuls o bé per fixar pròtesis en pacients que no aconsegueixen adaptar-se al seu moviment.

Durant molts anys s'han utilitzats diferents mecanismes per a aquesta fixació: imants, boles... però els que més s'han utilitzat són les barres i, encara més higiènics, els retenedors del tipus Locator®

Es tracta d'un sistema d'acoblament mascle/femella. La part mascle va caragolada a l'implant i és la part daurada que el pacient es veu a la boca quan es lleva la dentadura. La part femella va incorporada en la dentadura. Ambdues parts encaixen mitjaçant l'ús de camises de tefló amb diferents dureses segons el seu color.

D'aquesta manera, la pròtesis removible queda fortament fixada a la boca del pacient proporcionant-li una major comoditat sobretot a l'hora de mastegar.

MUCOSITIS

La mucositis oral (com la de la image de dalt) és una de les primeres manifestacions orals a causa de la quimiotèrapia i la radioteràpia de pacients tractats de càncer de cap i coll.

La mucositis és la manifestació dels canvis inflamatoris per culpa de la irradiació de la zona o de l'ús d'agents quimioteràpics. Es manifesta en forma d'úlceres doloroses, unflor i eritema (enrogiment). Les localitzacions més freqüents són la mucosa jugal (la cara interna de les galtes), els llavis, la llengua, el sòl de la boca i el paladar bla.

En pacients sotmesos a radioteràpia, apareix sovint quan la dosi aplega a un mínim (30Gy), més o menys a partir de la tercera setmana. Els pacients tenen molèsties i fins i tot dolor per tragar aliments i líquids. Apareix xerostomia (sequedat de boca) i disgèusia (pèrduda del sabor). Quan acaba la radioteràpia, la mucositis desapareix espontàniament en unes setmanes. 

En pacients amb tractament de quimioteràpia, la mucositis és més agressiva, apareix abans i en un parell de setmanes es resol espontàniament. 

En els pacients que vagen a sotmetre's a aquests tractaments convé fer una visita prèvia al dentista per establir una correcta neteja oral amb colutoris de clorhexidina i tractar lesions dentals que pugues ocasionar complicacions a posteriori. 

Quan la mucositis ja s'ha establit, es recomanen colutoris de bencidamida (amb efecte analgèsic, antiinflamatori i anestèsic), molta hidratació, evitar els àcids, els aliments picants, l'alcohol i el tabac i en alguns casos són necessaris els antibiòtics tòpics.

EROSIÓ DENTAL

L'erosió dental es defineix com a una lesió que afecta la superfície de la dent per l'efecte erosiu del pH baix dels aliments, begudes i vòmits (per exemple en pacientes amb reflux gàstric o pacients amb bulímia) sense la participació directa dels bacteris.

En aquests casos es recomana NO netejar-se les dents directament després del contacte amb la solució àcida ja que aquesta desmineralitza la superfície i les cerres del raspall poden acabar per erosionar encara més la zona lesionada sense permetre la seua remineralització.

Es recomana posposar la neteja 20 minuts i mai utilitzar raspalls durs ni netejar-se de forma agressiva de manera que es puga empitjorar la lesió.

En casos greus d'erosió, altres tractaments rehabilitadors amb reconstruccions de composite (empasts) o restauracions de ceràmica (carilles, corones...) poden ser necessaris

(*Els drets de les images queden reservats als seus autors)