LA SALIVA (II) - ALGUNES DE LES SEUES PATOLOGIES

En la publicació anterior, vam explicar què era i per a què servia la saliva i vam comentar que era tan important la quantitat com la qualitat de la mateixa. En relació a la quantitat troben dues patologies que poden sofrir els pacients.

La disminució patològica de la saliva es coneix com hiposialia que pot derivar en xerostomia (sensació de sequedat bucal)

Quan el nivell de la saliva disminueix, es produeixen alteracions que poden provocar un major número de malalties (càries, gingivitis...), halitosi (mal alè) i disminueix la qualitat de vida dels qui ho pateixen.

Aquesta disminució pot produir-se per dany a les glàndules salivals per radioteràpia de cap i coll, deshidratació, malalties immunològiques (com ara l'artritis reumatoide o la Síndrome de Sjögren) i també pot ser secundari a alguns fàrmacs (anihistamínics o antidepressius)

El seu tractament consisteix a estimular la secreció salival mitjaçant estímuls mecànics (mastegar xiclets i caramels sense sucre i amb xilitol o ingerir aliments àcids), fàrmacs (només quan les glàndules salivals siguen funcionals). En el cas que les glàndules estiguen afectades, només podrem prescriure teràpies paliatives com substituts salivals, colutoris, xiclets...

Per descomptat, els pacients amb sequedat bucal han de mantindre una bona i constant hidratació.

L'augment de la quantitat de saliva es coneix com sialorrea i causa esquerdament peribucal, cansament muscular, dermatitis del mentó i èczemes peribucals. És menys freqüent que la hiposialia o xerostomia. 

Cal tindre en compter que poden haver-hi augments fisiològics (normals) de la saliva en el nounat i els lactants quan erupcionen les dents i també en les dones embarassades. La sialorrea patològica està associada a malalties com la paràlisi cerebral o el Parkinson. 

LA SALIVA - QUÈ ÉS I PER A QUÈ SERVEIX

La saliva és una secreció de les glàndules salivals formada en un 99% per aigua. Però és l'1% restant el que la fa tant important. Eixe 1% el formen electròlits (bicarbonat, calci, cloro, potasi, sodi...) i proteïnes (enzims i immunoglobulines) entre d'altres.

La composició de la saliva es veu afectada per factors com ara la ingesta d'alcohol, medicaments i per l'exercici físic.

FUNCIONS DE LA SALIVA:

• Cicatrització: conté factors de creixement que fan que les ferides obertes (com, per exemple, després d'una extracció dental) curen de manera ràpida.
• Ajuda a la digestió: els enzims de la saliva es mesclen amb l'aliment iniciant la digestió dels mateixox. A més a més, ajuda a la deglució, a empassar-se correctament els aliments.
• Té una funció antibacteriana i antifúngica gràcies als enzims i les immunoglobulines.
• Lubrica constantment el medi oral i ajuda a una correcta fonació.
• Manté el pH neutre de la boca. Es coneix com a capacitat buffer o tampó i consisteix a neutralitzar els àcids després de menjar per evitar la desmineralització de l'esmalt dental.

La saliva pareix un líquid molest, no obstant això, té una gran importància. De la saliva depén, per exemple, el bon funcionament de les pròtesis o la integració dels implants.

És tan important la qualitat com la quantitat de la saliva. Tant el descens (hiposialia / xerostomia) com l'augment (sialorrea) són patologies que requereixen tractament. Però la seua explicació suposarà un apartat específic en aquest blog. 

EL FUTUR DE LA SALIVA

Però, potser, allò més important de la saliva siga la seua capacitat prometedora per diagnosticar algunes malalties sistèmiques. La saliva conté uns marcadors que ens poden advertir de l'existència de malalties com són, les afeccions cardiovasculars, l'anorèxia, el càncer, la diabetis, la drogodependència, l'hepatitis, la sida i, per descomptat, els risc de càries (amb la presència d'streptococus mutans - principal causant de la càries - o de l'streptococus dentisani - descobert fa poc com un protector contra la càries)

S'estan duent a terme estudis per analitzar aquest poder diagnòstic de la saliva que podria substituir a les anàlisi de sang en pacients crònics que han de punxar-se moltes vegades (com ara els diabètics) o en pacients amb fòbia a les agulles ja que es tractaria de proves tan senzilles com depositar un poc de saliva en un got d'anàlisi.

TUMOR ODONTOGÈNIC ADENOMATOIDE

En l'entrada d'avui anem a presentar un tipus de lesió bucal: el tumor odontogènic adenomatoide.

Es tracta d'un tumor poc freqüent format per epiteli odontogènic. Es tracta d'una lesió benigna, de creixement lent i no invasiu. El creixement es tan lent que moltes vegades el pacient no se n'adona fins que adquereix una mesura considerable.

És més freqüent entre la segona i la tercera dècada de la vida i afecta més a les dones en una proporció de 2:1.

En ocasions, apareix associat a dents que no han erupcionat i més sovint en relació als claus del maxil·lar superior.

És una lesió asimptomàtica però puc ocasionar canvis en les dents veïnes a les que pot desplaçar i que moltes vegades presenten movilitat. Sovint es diagnostica incorrectament perquè es confon amb quists i flegmons. 

El tractament d'elecció és la extirpació completa mitjançant cirurgia conservadora; un procediment prou senzill i que, normalment, no sol recurrir (tornar a reproduir-se). Alguns autors aconsellen realitzar empelts d'ós i teixit conjuntiu.

Image d'un tumor odontogènic adenomatoide en el costat esquerre superior del pacient.

Els drets de la image queden reservats als seus autors.

.