ELS EFECTES (NEGATIUS) DE XUPLAR-SE EL DIT

L'hàbit de xuplar-se el dit (conegut en termes odontològics com a succió digital) així com la succió d'altres objectes (mantes, llapis...) és un mal hàbit que provoca uns efectes negatius per a la boca i les dents. 

La gravetat d'aquests efectes dependrà de la intensitat i la durada de l'hàbit. 

EFECTES:

1. Inclinació cap a vestibular (cap endavant) dels incisius superiors i estimulació del creixement del maxil·lar superior,
2. Inclinació cap a lingual (cap enrere) dels incisius inferiors i fre del creixement mandibular. 
3. Mossegada oberta anterior (ausència de contacte entre les dents anteriors superiors i inferiors). 
4. Estrenyiment de l'arcada superior i de la volta palatina a causa de la pressió negativa que genera la succió del dit.

Els dos primers contribueixen a l'augment del ressalt (distància entre la cara palatina dels incisius superiors i la cara vestibular dels inferiors). El tercer comporta un augment de l'altura del terç inferior de la cara. I l'últim pot donar lloc a asimetries facials.

En general, els llavis dels xiquets amb aquest hàbit són incompetetens (són incapaços de produir un tancament complet o és molt forçat). Aixó pot dur a que el xiquet busque el segellat labial d'altres maneres (avançant la mandíbula col·locant el llavi inferior entre les dents de dalt i les de baix, avançant la llengua o una combinació dels anteriors). Si axó es produeix, s'agreuja o s'afegeixen altres problemes. A més, sol associar-se a respiració oral que, amb el segellat labial incompetent, predisposa a sequedat de les mucoses i gingivitis.

Moltes vegades, el tractament és ortodòncic però cal eliminar l'hàbit nociu per evitar que es torne a produir i, en algunes ocasions, si l'hàbit s'elimina a curta edat, aquests efectes poden resoldre's o millorar espontàniament.

Fotografia d'un pacient amb Classe II-1 d'Angle, amb inclinació vestibular del incisius superiors, augment del ressalt, mossegada oberta anterior i interposició lingual. 
(*Els drets de totes les imatges queden reservats a llurs autors*)

QUÈ ÉS UN DIASTEMA?

Els diastemes són espais entre les dents. És una entitat contrària a l'apinyament que veíem en la publicació anterior i és menys freqüent que aquell. Un exemple conegut de diastema és el de Madonna (fotografia superior). Malgrat que el més característica és el diastema entre els dos incisius centrals, poden aparéixer entre qualsevol peça dental.

Com l'apinyament, els diastemes poden tindre diverses causes.

A) DIASTEMES PRIMARIS

Són els diastemes que apareixen perquè:

• les dents són menudes (microdòncia) de manera generalitzada (totes les dents) o localitzada (només algunes dents). És el cas, per exemple, dels incisius laterals conoides (imatge 1)
• hi ha menor número de dents (hipodòncia) o falta alguna dent (agenèsia). L'agenèsia més freqüent és la dels cordals (queixals del seny) però la que més causes de tractament suposa és l'agenèsia dels incisius laterals (imatge 2). L'oligodòncia o agenèsies de moltes dents és sol associar a síndromes. 
• els maxil·lars són més grans que les dents que les allotgen.

B) DIASTEMES SECUNDARIS

Són produïts per factors ambientals com ara la pèrdua de dents, un fre gran inserit que impedeix el tancament espontani del diastema interincisiu en els xiquets (imatge 3), hàbits de succió (digital o d'objectes), trastorns eruptius (traumatismes, dents supernumeràries...), quists, periodontitis o algunes malalties sistèmiques (síndrome de Down, de Cushing, celiaquia, malaltia de Paget entre d'altres).

També s'han assenyalat factors genètics associats a l'herència de pares a fills i també és més freqüent en pacients de raça negra.

TRACTAMENT

Malgrat que no fa molt, es va voler donar als diastemes una importància estètica (ja que rejuveneixen per ser un tret típic de xiquets i adolescents) i es posaren ortodòncies per tal d'obrir l'espai entre els incisius, normalment el tractament dels diastemes (que sol ser un tractament estètic) consisteix al tancament d'espais amb ortodòncia eliminant els possibles factors que puguen produir-lo (hàbits, fres...)

Generament els diastemes solen recidivar (tornar a aparéixer) per aixó cal una bona retenció en acabar el tractament i realitzar revisions periòdiques.

Moltes vegades, sobretot quan s'associen a canvis en la mida de les dents, el tractament dels diastemes amb ortodoncia s'ha d'associar a altres tractaments amb empasts o corones i carilles de porcelana per a millorar l'estètica i l'harmonia del sector anterior.

Imatge 1: Incisiu lateral conoide.

Imatge 2: Agenèsia de l'incisiu lateral esquerre (el clau ocupa el seu lloc)

Imatge 3: Fre superior inserit

(Els drets de totes les imatges queden reservats a llurs autors)

CAUSES DE L'APINYAMENT DENTAL

Per conèixer les causes de l'apinyament dental, cal entendre la classificació dels tipus d'apinyament que existeixen:

A) APINYAMENT PRIMARI

És l'apinyament vertader quan no existeix una proporció entre les dents i els maxil·lars. És a dir, les dents són molt grans, les arcades dentals son menudes (el més freqüents) o una combinació dels dos.

Pot aparèixer en dentició temporal però és més freqüent en dentició mixta o permanent. És més freqüent en els incisius superiors i inferiors.

Aquest apinyament ve determinat genèticament i apareix amb l'evolució de l'espècie humana. Es creu que la posició erecta disminueix la mida dels maxil·lars que no s'ha acompanyat de disminució del nombre de dents. S'ha observat que en les societats primitives, no era freqüent l'apinyament.

B) APINYAMENT SECONDARI

Les dents i els maxil·lars són proporcionals però existeix un factor extern que trenca l'equilibri. Aquests factors ambientals poden ser:

1. Pèrdua prematura de dents temporals (les dents adjacents es desplacen cap al buit i interfereixen en la correcta erupció de les dents)
2. Hàbits orals com la respiració oral, succió digital, labial o d'objectes...
3. Obstacles de l'erupció com dents supernumeràries, quists, tumors...

En ocasions, si s'elimina el factor causal a temps, l'apinyament pot millorar o corregir-se espontàniament.

C) APINYAMENT TERCIARI

Ocurreix entre els 18 i 25 anys. Es produeix un apinyament en pacients que careixien d'ell o empitjora l'apinyament ja existent.

Tradicionalment, s'ha culpat a l'erupció dels cordals (queixals del seny) malgrat que no s'ha demostrat ja que aquest apinyament es produeix també en pacients sense aquests queixals.

L'hipòtesi més acceptada és la que tracta del creixement facial i com les forces mastegadores tenen un component cap endavant que fa que les dents s'apinyen amb el temps.

Com el procés de remodelament de les arcades dura tota la vida, aquest apinyament pot aparèixer o agravar-se durant tota la vida.

Només els pacients ortodòncics amb una correcta retenció fixa darrere dels incisius i claus podenn lliurar-se d'aquest apinyament.