TRACTAMENT EN LES PACIENTS EMBARASSADES

Fa poc vam ennumerar una llista de possibles problemes orals que poden aparèixer en les dones embarassades. En la publicació d'avuí anem a posar l'accent al tractament que es pot realitzar en aquestes pacients i sota quines condicions.

El millor tractament en la dona embarassada és la prevenció. La pacient ha d'extremar la higiene bucal a casa i reduir els sucres de la dieta per a reduir el resc de patir patologies com ara la càries. Tanmateix, cal reduir o eliminar per complet el tabac.

En l'actualitat, el tractament dental a la dona embarassada es pot realitzar pràcticament sense problemes durant el segon trimestre de l'embaràs. S'evita el primer trimestre pels possibles riscs teratògens durant la formació del fetus i s'evita l'últim trimestre per la incomoditat postural i el possible risc de part prematur.

Cal tindre en compter que s'han de realitzar tractaments ràpids i s'ha de permetre el canvi postural cada certs minuts. Són pacients més sensibles a les olors, als sabors i als canvis de temperatura. Poden sofrir nàusies i vòmits.

Les infeccions odontològiques han de tractar-se el més aviat possible. Amb les tècniques d'anestèsia local que es realitzen avuí en dia, no existeix pràcticament cap contraindicació per al seu ús durant l'embaràs. Generalment, l'efecte de l'anestèsic és més ràpid i més durader en aquestes pacients.

Malgrat que la radiografia local si la pacient es protegida amb collarí i davantal promats, no afecta el fetus, s'utilitzarà només quan calga.

Quant a la medicació (antibiòtics i analgèsics) s'han de receptar, quan siguen necessaris, únicament aquells que estan classificats com a segurs per a la pacient i el fetus.

EMBARÀS I SALUT ORAL

Durant l'embaràs es produeixen moltes alteracions fisiològiques produïdes sobretot pel canvi hormonal. Moltes d'aquestes alteracions repercuteixen també en la cavitat oral. El tractament a les pacients embarassades es pot realitzar sobretot en el segon trimestre. S'evita el primer trimestre per a no interferir amb el desenvolupament inicial del fetus i l'últim trimestre per la incomoditat postural.

No obstant això, generalment, els tractaments odontològics durant l'embaràs solen evitar-se per part de metges i dentistes i les pròpies pacients degut al desconeiximent i a una falta d'informació.

ALTERACIONS DURANT L'EMBARÀS

• Problemes periodontals: l'augment de la progesterona i els estrògens produeixen inflamació gingival. La gingivitis està present fins en un 75% de les dones embarassades i sol apareixer durant el primer trimestre. La periodontitis apareix en un 40% dels casos. Se produeix major movilitat dental per l'augment de relaxina (hormona que relaxa les articulacions per a facilitar el part però que també afecta el ligament periodontal de les dents) Aquesta movilitat sol desapareixer després del part. S'ha comprovat l'associació de la malaltia periodontal amb els parts prematurs o de baix pes al nàixer. 
• Càries dental: sol produir-se pels canvis en la conducta alimentària i l'ingesta d'aliment amb major freqüència. Els vòmits erosionen l'esmalt i augmenta el risc de càries. Moltes vegades la neteja és menys freqüent ja que, en ocasiones, produeix nàusies i per tant augmenta l'acumulament de placa, laa gingivitis i el risc de càries.
• Manifestacions de dèficits alimentaris: la manca de ferro produeix anèmia que es tradueix en una palidesa de la mucosa oral. Les carències en vitamina C produeixen inflamació gingival.
• Granuloma piogen: o tumor de l'embaràs. Aparei en un 5% en la geniva. Es tracta d'una lesió benigna i asintomàtica associada a l'augment de progesterona. Sol desaparèixer espontàniament o pot requerir una extirpació quirúrgica si no ho fa.
• Pèrdua de contingut mineral de l'os: és reversible.
• Reflux gastroesofàgic i vòmits
• Alteracions salivars: els estrògens dificulten la respiració nasal i per això la dona comença a respirar per la boca i pot produir-se xerostomia o sequedat de boca.

LA MALOCLUSIÓ

Moltes vegades els xiquets venen amb els seus pares a la clínica perquè a la revisió de la escola els han diagnoticat una maloclusió. Però, què és exactament la maloclusió?

La maloclusió és un estat de la boca que dista del patró correcte d'oclusió que coneixem els ortodoncistes i odontòlegs. Aquesta oclusió normal o normoclusió compleix uns ideals quant a la posició de les dents i la relació amb la resta d'estructures. Tota oclusió que no complisca aquest requisits es converteix en una maloclusió. 

Les maloclusions tenen diverses causes:

• Herència genètica: l'ausència congènita d'alguna dent que no s'ha format, les dents supernumeràries, les erupcions ectòpiques (en localitzacions anormals) o les anomalies de forma i mida solen heretar-se. Existeixen maloclusions similars entre pares i descendents. També apareixen maloclusions en algunes síndromes i patologies com el llavi fissurat.
• Factors intrauterins i neonatals: modelat intrauterí (per pressió d'algun membre, per exemple, durant l'embaràs) o agents teratògens durant l'embaràs (raigs X, alcohol, tabac, aspirina...)
• Factors postnatals: malalties neurològiques i musculars, deficiències nutricionals, fractures maxil·lars, malalties endocrines (hipotiroidisme), pèrdua prematura de dents temporals (per càries o traumatismes) que poden requerir mantenedors d'espai perquè la dent permanent no quede atrapada o perda la seua guia eruptiva, hàbits anòmals... 

Malgrat la preocupació dels pares i d'alguns adults per la seua pròpia maloclusió, es tracta d'una entitat que té normalment fàcil solució mitjançant ortodòncia després d'un estudi diferenciat del cas.

DESAVANTATGES I RISCOS DE L'ORTODÒNCIA

El tractament ortodòncic encaminat a aliniar les dents per aconseguir una estètica i una funció adequades és un tractament senzill i molt comú. Però com tots els tractaments mèdics, té una sèrie de desavantatges i riscps que poden ocòrrer en alguns casos:

• Descalcificacions: els aparells fixes predisposen a l'acumulació de placa que pot produir la descalcificació de la dent al voltant de l'aparell.

• Desordres articulars: malgrat que l'ortodòncia ajuda a corregir molts d'aquests problemes, altres autors creuen que pot ser la causa també de la seua aparició.

• Dolot dentari: sol aparéixer a les hores de l'activació de l'aparell. És una sensibilitat a la pressió i quan es mossega que desapareix als 2-4 dies fins a la pròxima reactivació de l'aparell. Depén molt del llindar del dolor de cada pacient encara que forces més intenses produeixen major dolor. 

• Lesió de la polpa: a l'inici del tractament és probable una resposta inflamatòria de la polpa dental (el nervi de la dent). Aquesta polpitis moltes vegades és transitòria però en alguns movimients i forces excessives se pot produir la necrosi (mort) de la dent que i caldrà un tractament de conductes.

• Lesió de teixits blans: durant el tractament poden aparéixes ulceracions traumàtiques que són més freqüents en l'ortodòncia fixa que en la removible.

• Movilitat dental: és una conseqüència lògica ja que, amb el tractament d'ortodòncia es pretén moure les dents. Aquesta movilitat sol desaparéixer amb el temps quan cessa o acaba el tractament ortodòncic sense repercussions permanents. 

• Pèrdua òssia: l'aparatologia fixa suposa una dificultat d'higiene que comporta en la majoria dels casos, la inflamació de les genives (gingivitis) que sol desaparèixer i tornar a la normalitat en acabar el tractament ortodòncic. És inevitable la pèrdua d'un poc d'ós (0,5mm) malgrat que en pacients amb higiene defectuosa, pot ser major. 

• Reabsorció radicular: és inevitable. Es considera que es perdrà 1mm de longitud radicular en un tractament mitjà de 2 anys. Hi ha una gran variabilitat individual de cada pacient. Les arrels curtes, fines o molt redones i els traumatismes previs poden produir reabsorción majors

TRACTAMENT DE LA SENSIBILITAT DENTAL

En la publicació anterior us vam explicar què és i per què es produeix la sensibilitat dental. Avuí anem a explicar-vos breument alguns dels tractaments d'aquesta patologia.

El tractament més comú de la sensibilitat dental es l'aplicació de substàncies que s'apliquen a la consulta però que també apareixen en algunes pastes dentífriques, gels, colutoris i espráis. La majoria d'aquestes substàncies actuen tancant els túbuls dentinaris oberts que produeixen la sensibilitat (vegeu la publicació anterior). L'efecte no es immediat, però, a poc a poc, s'aniran taponant els túbuls i el dolor es reduirà.

Els tractaments disponibles avuí en dia solen tindre sals de potasi, arginina, calci, fluor, fòsfor, silicat o sodi en la seua composició.

Existeixen vernissos i adhesius dentinaris que poden aplicar-se a la consulta amb molt bons resultats. En alguns casos es poden realitzar obturacions (empasts) per cobrir les arrels exposades amb ionòmer de vidre, una resina que allibera fluor amb el temps.

En cas que la sensibilitat estiga associada a recessions i altres patologies periodontals, podem optar per la cirurgia mucogingival per a, mitjançant empelts i altres tècniques, cobrir l'arrel i disminuir la sensibilitat.

No obstant això, un 15% dels casos no responen bé al tractament i altres que sí milloren poden tornar a tindre sensibilitat amb el temps.