ALVEOLITIS

L'alveolitis és una de les possibles complicaciones que poden aparéixer després de l'extracció d'una peça dental. Consisteix en un dolor intens en la zona de l'extracció passades les 24-72 hores. És u dolor que irradia sovint fins a l'oïda i que s'acompanya de mala olor i un estat de malestar general.

Sol ser causa de la infecció de l'alvèol (el forat que deixa la dent quan es trau). Les maniobres brusques, les extraccions complicades, la higiene deficitària, el consum de tabac, l'excés de colutoris els primers dies i no seguir les pautes i medicacions indicades per l'odontòleg poden afavorir la seua aparició.

L'alveolitis seca és la més freqüent i en ella es veu un alvèol buit i es poden observar les parets nues de l'os. L'alveolitis supurada o plàstica és menys freqüent i s'acompanya de pus.

El tractament consta d'analgèsics per alleujar el dolor, antibiòtics per a impedir la infecció, colutoris o gels de clorhexidina per a evitar la sobreinfecció de la zona, anestèsics tòpics per a pal·liar el dolor. Sovint es raspa l'alvèol buit per a produir un sagna que cree un coàgul nou que tanque la ferida y es pot omplir l'alvèol amb ciments amb eugenat que ajuden a la cicatrització i la curació de les alveolitis. Es dura a terme un control de la ferida fins al seu tancament complet.

En qualsevol cas, el pacient ha de consultar amb l'odotòleg quan note algun del signes o símptomes descrits abans. 

SÍNDROME DE BOCA ARDENT

La síndrome de boca ardent o estomatodínia és un símptoma que afecta més freqüentment a dones d'edat mitjana. És una sensació d'ardor en la cavitat bucal malgrat que la mucosa és clínicament normal sense cap signe visible. La sensació aplega a ser insuportable y la seua causa no està clara.

Pot haver aspror, disfàgia (dolor a l'engolir), intolerància a les pròtesis dentals, irritació, picor, sabor metàl·lic, sensació de mal alé, de pastositat. Afecta sobretot a la llengua y més freqüentment a la seua punta.

Hi ha molts factors locals i sistèmics que afavoreixen la seua aparació. Per exemple:

• Aliments molt calents, molt condimentats o molt àcids
• Begudess alcohòliques i colutoris amb alt contingut en alcohol.
• Cafeïna
• Dieta deficitària en carns, fruites, lactis i vegetals.
• Factors psicològics (ansietat, cancerofòbia, depressió, estrés)
• Fàrmacs en pacients crònics.
• Ingesta escassa d'aigua.
• Marihuana
• Quimioteràpia y radioteràpia.
• Reflux gàstric i vòmits.
• Tabac
• Trastorns endocrins i metabòlics (menopàusia, patologia tiroidea...)

El tractament va encaminat a evitar la sequedat de boca i estimular la producció de saliva mitjançant mesures higièniques-dietèticas, saliva artificial i estimulants i substitutius salivals. Se recomana una major masticació dels aliments per estimular la producció de saliva així com mastegar xiclets sense sucre i beure molta aigua. 

PAUTES POSTEXTRACCIÓ

A continuació anem a enumerar una sèrie de situacions que poden ocórrer després de l'extracción d'una peça dental i alguns consells perquè el postoperatori siga molt més suportable

1. Després de l'extracció s'ha de pressionar una gasa sobre la ferida al voltant de 30 mintus. Es pot canviar si queda molt amarada en sang. El pacient ha de ser conscient que sagnar és normal. I que la sang mesclada amb la saliva pot paréixer una gran quantitat de sang quan, en realitat, no ho és. No s'han d'utilitzar colutoris ni escopir ja que en desfer el coàgul format es port reanudar el sagnat. En cas que el sagnat siga excessiu o no pare, caldrà consultar-ho amb l'odontòleg.
2. No és aconsellable realitzar un exercici físic intens el dia de la intervenció i moderar l'esforç els dies següents.
3. Se pot col·locar una bossa de gel en la zona de la cara pròxima a l'extracció, coberta amb un drap i de manera intermitent durant 10 minuts.
4. És aconsellable col·locar un coixí més a l'hora de gitar-se per evitar la posició molt horizontal. És normal si se taca un poco el coixí amb sang després d'una extracció.
5. Els aliments del dia de la intervenció i dels següents han de ser de consistència molla i freda.
6. El tabac dificulta la cicatrització de les ferides i produeix infecció de l'alvèol (el forat on s'allotjava la dent). S'aconsella no fumar fins al tancament de la ferida.
7. L'alcohol és un irritant i augmenta este efecte quan s'associa amb el tabac. Cal evitar també els colutoris amb molt d'alcohol.
8. Al dia següent de l'extracció s'han de ranudar els hàbits normals d'higiene. La zona intervinguda s'ha de netejar amb cura i existeixen raspalls especials.
9. Pot aparéixer inflamació els primers dies que anirà disminuint amb el temps i prenent antiinflamatoris.
10. Pot aparéixer trisme, és a dir, la dificultat per aconseguir una obertura total de la boca. Es deu al traumatisme de l'extracción o al bloquejament anestèsic dels músculs de la mandíbula. Se resol a poc a poc i ajuda l'ús d'antiinflamatoris i exercicis que l'odontòleg li pot aconsellar.
11. És normal l'aparició posterior d'hematomes a la pell de cara i coll que es resoldran de manera espontània.
12. S'hauran de prendre els antibiòtics i altres medicaments que prescriga el doctor seguint la pauta que ens aconselle.
13. En cas de dur punts de sutura no reabsorbibles, s'hauran d'eliminar en 7-10 dies.
14. En cas de cualsevol complicació o situació anòmala, s'haurá de contactar amb l'odontòleg el més prompte possible.

SENSIBILITAT DENTAL

Fa temps ja vam parlar de la sensibilitat dental i del seu tractament. Avuí anem a recordar un pooc aquesta entitat ja que, ara en estiu, amb el consum de gelats i begudes fredes, la sensibilitat dental pot ser un vertader problema.

La sensibilitat dental afecta al 25% de la població adulta. És més freqüent en dones compreses entre els 20 i 40 anys. Actualment ha augmentat la incidència en persones més joves per l'abús de begudes energètiques, refrescos... També tenen major predisposició a la sensibilidad dental els pacients amb anorèxia, bulímia, hèrnies de hiat i úlceres estomacals. Les dents més afectades són els premolars i els claus.

Se caracteritza per un dolor fuert i  passatger després del contacte amb un estímul extern (aliments o begudes àcides, calentes o fredes). Se produeix por l'exposició de la dentina de la dent que transmiteix este estímul al nervi de la dent. Un raspallat agressiu i un dentífric abrasiu poden ser causants de la sensibilitat. Així com malalties com ara el bruxisme, la càries, la gingivitis i la periodontitis entre altres.

També pot aparèixer major sensibilitat després d'alguns tractaments dentals com ara el blanquejament o el raspat i allisat radicular.

Si el pacient no tracta la hipersensibilitat adequadament (anant al dentista perquè li prescriga una pauta de vernissos, colutoris o pastes adequades) el problema pot acabar generant molèsties persistents.

INDICACIONS DE L'EXTRACCIÓ O NO DEL QUEIXALS DEL SENY

A continuació anem a contar-vos algunes de les indicacions per a l'extracció dels cordals o queixals del seny i quan hem de prendre una actitud expectant, és a dir, simplement de control i vigilància.

• Indicació molt recomanable:
• Accidents infecciosos repetitius ja siga del molar o dels teixits que l'envolten.
• Càries en el cordal de difícil tractament o càries en el 2n molar que no es pot restaurar sense l'extracció prèvia del cordal.
• Lesions periodontals (geniva, os) entre el segon y tercer molar
• Quists i tumors.

• Indicació recomanable:
• Pacients que van a ser irradiats o a prendre bifosfonats pel risc d'osteonecrosi.
• Pacients desdentats que van a suportar pròtesis on el cordal puga representar un inconveniente.
• Indicació ortodòncica.
• Fractures traumàtiques de l'àngle mandibular
• Abans de cirurgia ortognàtica (casos d'ortodòncia complexes en adults) i autrotransplans.

• Actitud expectant:
• Quan el tercer molar és asimptomàtic i pot erupcionar amb èxit porquè té prou espai. 
• Quan el risc/benefici de l'extracción no siga favorable i poden produir-se riscs a la salut general del pacient.

En estos últims casos s'aconsellarà una bona higiene i un control radiogràfico periòdic per comprovar que tot va correctament.

AUSÈNCIA DELS QUEIXALS DEL SENY

Els queixals del seny són les dents que més freqüentment es troben ausents en boca. Són les dents amb major taxa d'agenèsia.

Es creu que l'ausència congènita d'aquests molars és deu a una alteració en el procés de formació de la seua làmina dental durant el període embrionari.

Altra hipòtesi creu que l'ausència cada vegada major dels tercers molars és una evidència de la línia evolutiva de l'ésser humà cap a la presència de menys dents. La disminució del número de dents acompanyaria a la disminució de la mida dels maxil·lars que ha sofert l'ésser humà durant la seua evolució.

La raça negra i els aborígens austrians són les ètnies que presenten menor taxa d'agenèsies de cordals, que és major en la raça asiàtica i caucàsica.

En un alt porcentatge, les agenèsies solen ser bilaterals, és a dir, falta el cordal esquerre així com el dret. Hi ha major incidència en el maxil·lar que en la mandíbula.

No hi ha predilecció de costat ni tampoc de sexe.

En la majoría de casos, l'ausència dels tercers molars queda confirmada després de realitzar una ortopantomografia oral de rutina.

L'ORIGEN DEL NOM DEL QUEIXALS DEL SENY

Els tercers molars o cordals són més coneguts per la població com els queixals del seny però, d'on prové aquest curiós nom?

Es pensa que és per la creència que, com són les últimes dents en formar-se i erupcionar, ho fan a una edat en què les persones tenen més seny que quan eren xiquets (que és quan erupciona la resta de la dentició).

Com a curiositat, cal assenyalar que "els queixals del seny" no és un nom exclusiu de la llengua catalana, ja que en la majoria dels idiomes, a aquests queixals se'ls coneix per noms semblants. Com per exemple en castellá que se coneixen com a "muelas del juicio", en italià són "dente dei giudizio", en anglés, francés i alemany es tradueixen com a dents de la sabiduria (wisdom tooth, dent de sagesse i Weisheitzähne respectivament).

JOIES DENTALS

Des de fa uns quants anys, es va introduir en l'odontologia l'ús de joies dentals en les dents. Un tractament poc invasiu demanat, sobretot, per dones joves.

Es tracta de joies de poc valor (generalment, vidre) que s'adhereixen a l'estructura dental sense fer-la malbé. D'una manera semblant a quan els brackets d'ortodoncia s'enganxen a les dents. .

Hi han joies amb formes i de diferents colors malgrat que el més freqüent és la forma redonejada i transparent com la que hi apareix a la foto. El lloc d'elecció sol ser l'incisiu lateral superior d'un costat o l'altre. 

Per a més informació o la possibilidad de ficar-se'n una d'aquestes joies, aconsellem acudir a la clínica dental perquè ho fagen odontòlegs qualificats.

PER QUÈ ELS MEUS QUEIXALS DEL SENY ESTAN ATRAPATS?

És molt freqüent que els pacients vinguen a la clínica dental per problemes amb els seus queixals del seny. Els quixals del senys, tercers molars o cordals són les últimes dents a formar-se i es creu que només el 20% dels tercers molars aconsegueix un aliniament correcte en l'arcada.

En la resta de casos, si el cordal està format, moltes vegades no erupciona i es queda atrapat (retingunt o inclós) dins de l'os.

El tercer molar superior té menys obstacles per a l'erupció ja que l'os és més esponjós i trabeculat i afavoreix l'erupció.

El tercer molar inferior és el que causa més problemes per a la seua correcta erupció. En primer lloc, cal tindre en compter la falta d'espai, per culpa de la mida cada vegada menor de la mandíbula per la pròpia evolució de l'espècie. 

A més, té que fer una curvatura important per la seua erupció que, a vegades, es veu impedida pel segon molar al qual por arribar a afectar provocant-li càries o problemes periodontals.

La mucosa que ha de trencar el tercer molar inferior per erupcionar és una mucosa mòbil que afavreix la inflamació per invasió de bacteris quan el molar està emergint en boca. No obstant això, és una mucosa que es retrau difícilment i aixó dificiulta encara més l'erupció del molar.

Per saber la posició i la conveniència o no de l'extracció dels tercers molars, cal acudir a la clínica dental perquè el professional mitjançant una radiografia ens oriente cap al millor pla de tractament.

REBASSAMENT DE DENTADURES MAL AJUSTADES

Fa mesos ja vam parlar al blog dels rebassaments, avuí, reprenem el tema per a tot aquells que s'ho van perdre.

Les pròtesis dentals, amb el temps, perden la seua estabilitat ja que la masa òsia es modifica i reabsorbeix amb els temps. La reabsorció alveolar és un procés continu. Per solverntar-lo, els pacients poden optar al rebassament de les seues dentadures.

El rebassament consisteix a produir una nova superfície d'assentament en una pròtesi existent o canviar la major part d'eixa superfície ja existent. 

S'aconsella la realització d'un rebassament per:

• Millorar la retenció i l'estabilitat que s'ha perdut i solventar la manca d'ajust durant la funció.
• Millorar l'aparença
• Restaurar l'alçada (dimensió vertical) perduda. En ocasions cal canviar les dents de la pròtesi si estan molt desgastats.
• Alleujar el dolor que produeix el movimient continuat de la pròtesi en boca.

La manera idea de fer un rebassament és acudir a la clínica dental perquè l'odontòleg reompliga la/les pròtesi/s mal ajustada/ades amb un material com la silicona i la envie al laboratori perquè substituïsca aquest material per la resina pròpia de la dentadura de manera que les pròtesis queden novament adaptades a la nova morfologia de les genives de pacient.

FISSURA PALATINA I LLAVI FISSURAT

La fissura palatina és una interrupció en la continuïtat del maxil·lar que origina que la cavitat oral i les fosses nasals es comuniquen. Actualement s'utilitza el terme llavi fisurat per referir-se a la deformitat del llavi i substituir el llavi leporí amb el qual se li coneixia abans (ja que els pacients presenten un llavi semblant al dels conills [lepòrids])

Pot manifestar-se per sí a soles per una fallada en la fusió dels teixits durant el creixement intrauterí del bebé o pot associar-se a moltes i diverses síndromes i alteracions cromosòmiques. També pot aparéixer com a resultat d'infeccions (rubèola, xarampió, toxoplasmosi, varicel·la) durant l'embaràs així com per l'ús d'alguns fàrmacs o l'alcohol i el tabac durant la gestació.

A nivell dental, la fissura palatina es pot acompanyar d'alteracions en el nombre i la forma de les dents. També pot haver un retard de l'erupció i les dents poden erupcionar en posicions incorrectes.

El tractament del pacient amb llavi fissurat és multidisciplinar i requereix el treball conjunt d'anestesistes, cirurgians maxil·lofacials, cirurgians plàstics, foniatres, genetistes, otorrinolaringòlegs, pediatres i odontòlegs (ortodoncistes, odontopediatres i protèsics). Es tracten a edats curtes i, normalment, es realitzen diferents cirurgies i intervencions per tancar la fissura palatina, millorar l'estètica del llavi i corregir els problemes dentals.

ORTODÒNCIA EN PACIENTS ADULTS

Cada vegada més, l'agenda de pacients d'ortodòncia s'ompli de pacients adults que preocupats per l'estètica o la funció de la seua boca demanen tractaments ortodòncis. Molts busquen solucionar ara en l'etapa adulta problemes que durant l'infantesa o l'adolescència no van poder tractar.

Malgrat que molts encara són reticents i les preguntes típiques que es fan són les de: ¿ara? ¿a la meua edat? Cal dir que en la majoria dels casos, el tractament ortodòncic es pot realitzar sense problemes en adults però amb algunes diferències que anem a enumerar a continuació:

• Les discrepàncies òsies entre els maxil·lars no es poden solucionar com en els xiquets per l'ausència de creixement. Per tant, en molts casos es busca un camuflatge (compensació) per disimular els problemes de maloclusió existents. En casos greus, no obstant això, només es podran solucionar els casos mitjançant cirurgia ortognàtica (maxil·lofacial).
• El moviment dental ortodòncic es realitza a partir de processos inflamatoris en l'espai periodontal (al voltant de les arrels de les dents). En l'edat adulta, l'activitat de les cèl·lules a aquest nivell és menor, per això la resposta al moviment és més lenta i menys eficaç. 
• La menor concentració de proteoglicans (que tenen un efecte amortidor) dona llova a una major sensació dolorosa. 
• Les forces aplicades en els primers mesos de tractament han de ser lleugeres i contínues per disminuir el risc de reabsorció d'arrels i altres problemes periodontals.
• La retenció en acabant el tractament haurà de ser molt prolongada o permanent.
• Es tracta de casos més complexos ja que els adults presenten més tractaments de les dents (empasts, endodòncies...) així com pots i pròtesis. També hi ha ausències dentals que dificulten els tractaments. Es tendirà a tancar espais si és possible o a mantindre'ls per a un tractament protèsic o implatològic posterior.
• Cal prestar especial atenció als pacients periodontals (amb problemes de genives) els controls i manteniments dels quals s'han de fer rigorosament.
• Per tot això, en la majoria de pacients adults, l'ortodòncia forma part d'un tractament integral que involucra diverses especialitats de l'odontologia per aconseguir el millor resultat possible per restaurar el somriure dels pacients.

ALTERACIONS EN EL NOMBRE DE DENTS II: HIPERODÒNCIA

Fa poc vam publicar al blog sobre el tema de la hipodòncia, és a dir, quan hi ha un nombre de dents menor del normal. En el blog d'avuí parlarem del cas contrari, quan hi ha un nombre major de dents, és a dir, parlarem de la hiperodòncia.

Aquesta entitat pot afectar a la dentició temporal com a la permanent. Afecta preferentment a la regió anterior i és més freqüent al maxil·lar superior i en homes.

La relació amb l'herència no està gens clara i es creu que apareix per una hiperactivitat de la làmina dental que forma les dents.

Les dents extra o supernumeràries són menys freqüents que la falta de dents congènita o agenèsia. Aquestes dents suplementàries poden tindre una forma normal o, molt freqüentment, presenten formes estranyes.

Quan hi ha una dent de més sol produir-se desplaçament de les dents veïnes, apinyament o s'obstaculitza l'erupció de les dents definitives.

Les dents supernumeràries més comuns són els mesiodens, dents generalment conoides que apareixen entre els dos incisius centrals superiors. Es recomana l'extracció temprana per a permetre la correcta erupció dels incisius permanents. El mesiodens mandibular és molt rar.

També hi pot haver hiperodòncia de premolars i de molars. Un cas conegut és el del quart queixal, que seria com un "segon queixal del seny" per darrere del primer.

Després de l'extracció de les dents supernumeràries, cal, sovint, un tractament ortodòncic per tal d'aliniar correctament la resta de les dents en l'arcada.

Imatge d'un mesiodens

*Els drets de totes les imatges queden reservats a llurs autors*

LA SALUT ORAL I CARDÍACA ESTAN RELACIONADES

La Cardiologia i l'Estomatologia són dues branques de la medicina que pareixen molt distants però que tenen coses en comú. La relació estreta entre els problemes cardíacs i bucals s'atribueix a la gran quantitat de bacteris de les genives que poden passar al torrent sanguini i afectar altres òrgans. Per tant, existeix una clara relació entre la malaltia periodontal i la cardiovascular.

S'ha descobert que el bacteri Porphyromonas gingivalis, una de les principals causes de la periodontitis, augmenta també la inflamació i l'aterosclerosi de les artèries del cor.

Se sap que la malaltia cardiovascular, la diabetis i la periodontitis tenen factors de risc comuns però, al mateix temps, poden agreujar-se unes a les altres. Per exemple, un pacient cardiovascular amb periodontitis no controlada és un pacient amb risc cardiovascular no controlat.

Per tant, els pacients amb problemes cardíacs han d'extremar la seua higíene bucal i anar al dentista per a, mitjançant la prevenció y els programes de manteniment, reduir la càrrega inflamatòria de les genives.

ALTERACIONS EN EL NOMBRE DE LES DENTS I: HIPODÒNCIA

A vegades ens trobem amb pacients que presenten un menor o major nombre de dents. En el blog d'avuí us parlarem de les entitats que cursen amb menor nombre de dents.

La hipodòncia o agenèsia és l'ausència clínica i radiogràfica d'una o més dents sense que haja sigut treta o s'haja caigut previament.

Quan falten més de sis dents, es coneix com oligodòncia. L'anodòncia o ausència de totes les dents és una situació extremadament inusual.

L'agenèsia sol ser menys freqüent en la dentició temporal i quan es produeix, sol anar seguida d'agenèsia en la dentició permanent.

En dentició permanent, la dent que falta amb major freqüènciasón els tercers molars (queixals del seny), seguits del segon premolar inferior i seguit, molt de prop, de lincisiu latteral superior.

Les agenèsies de segons molars són poc freqüents i les de claus, incisius centrals o primers molars són excepcionals.

Les causes de la hipodòncia són diverses.

• Síndromes com la Síndrome de Down, entre d'altres.
• Infeccions, radiacions o alteraciones endocrines que poden interrompre el desenvolupament dentari.
• Tendència evolutiva a la reducció de grandària de les dents i maxil·lars.

TRACTAMENT

1. L'ausència dels tercers molars no requereix cap tractament.
2. L'ausència de segons premolars inferiors no causa molts problemes i poden romandre les temporals en boca durant molts anys de manera que la necessitat d'implants o pròtesis es retarde el màxim possible.
3. L'ausència d'incisius laterals superiors cal estudiar-se per obrir espais per a la col·locació d'implants o pròtesis o tancar espais amb ortodòncia i realitzar un tractament estètic amb caretes de composite o ceràmica. 
4. L'oligodòncia i anodòncia requereix un tractament multidisciplinar amb un bon estudi previ. 

ALTERACIONS EN LA FORMA DENTÀRIA

En el blog d'avuí anem a enumerar algunes de les alteracions dentàries més freqüents en la clínica dental.

Una de les alteracions de la forma més comú és l'incisiu lateral conoide. Es tracta d'una dent de menor mida que un incisiu lateral i amb una morfologia en con que, en moltes ocasions, requereix tractament estètic mitjaçant caretes de porcellana o corones quan el pacient així ho demane.

En moltes ocasions, podem trobar cúspides accesòries en els molars, és a dir, queixals que tenen més cúspides del normal. A vegades quan aquestes cúspides són molt pronunciades poden produir interferències que requereixen un tallat per tal de disminuir la mida.

Poden haver canvis de forma secundàries a traumatismes o infeccions. Per exemple, un traumatisme sobre una dent temporal pot produir canvis en la morfologia de la dent permanent, com, per exemple, la dilaceració, un canvi en el angle normal entre la corona i l'arrel de la dent.

*Els drets de totes les images queden reservats a llurs autors*

ALTERACIONS EN LA MIDA DE LES DENTS: MACRODÒNCIA I MICRODÒNCIA

MACRODÒNCIA

Amb aquest terme ens referim a la presencia d'una o diverses dents amb una mida major a la resta. En alguns casos, aquesta dent més gran consisteix en una fusió de dues dents que, durant el procés de formació han quedat unides i erupcionen com una única dent "gegant".

MICRODÒNCIA

Una dent microdòntica és aquella que presenta una mida més menuda que la resta. Si afecta a tota la dentició, pot ser un signe d'alguna síndrome (com ara la síndrome de Down) La microdòncia s'associa freqüentment a l'existència de diastemes (espais entre les dents):

Aquestes dues anomalies de la mida dentària poden requerir tractament si produeixen alteracions en l'oclusió al tancar o es poder tractar per causa estètica quan el pacient així ho demane. Les possibilitats són moltes (corones, frnts de porcellana, reconstruccions, ortodòncia...) i moltes vegades has de combinar-se per tal d'acoseguir el millor resultat. 

ELS EFECTES (NEGATIUS) DE XUPLAR-SE EL DIT

L'hàbit de xuplar-se el dit (conegut en termes odontològics com a succió digital) així com la succió d'altres objectes (mantes, llapis...) és un mal hàbit que provoca uns efectes negatius per a la boca i les dents. 

La gravetat d'aquests efectes dependrà de la intensitat i la durada de l'hàbit. 

EFECTES:

1. Inclinació cap a vestibular (cap endavant) dels incisius superiors i estimulació del creixement del maxil·lar superior,
2. Inclinació cap a lingual (cap enrere) dels incisius inferiors i fre del creixement mandibular. 
3. Mossegada oberta anterior (ausència de contacte entre les dents anteriors superiors i inferiors). 
4. Estrenyiment de l'arcada superior i de la volta palatina a causa de la pressió negativa que genera la succió del dit.

Els dos primers contribueixen a l'augment del ressalt (distància entre la cara palatina dels incisius superiors i la cara vestibular dels inferiors). El tercer comporta un augment de l'altura del terç inferior de la cara. I l'últim pot donar lloc a asimetries facials.

En general, els llavis dels xiquets amb aquest hàbit són incompetetens (són incapaços de produir un tancament complet o és molt forçat). Aixó pot dur a que el xiquet busque el segellat labial d'altres maneres (avançant la mandíbula col·locant el llavi inferior entre les dents de dalt i les de baix, avançant la llengua o una combinació dels anteriors). Si axó es produeix, s'agreuja o s'afegeixen altres problemes. A més, sol associar-se a respiració oral que, amb el segellat labial incompetent, predisposa a sequedat de les mucoses i gingivitis.

Moltes vegades, el tractament és ortodòncic però cal eliminar l'hàbit nociu per evitar que es torne a produir i, en algunes ocasions, si l'hàbit s'elimina a curta edat, aquests efectes poden resoldre's o millorar espontàniament.

Fotografia d'un pacient amb Classe II-1 d'Angle, amb inclinació vestibular del incisius superiors, augment del ressalt, mossegada oberta anterior i interposició lingual. 
(*Els drets de totes les imatges queden reservats a llurs autors*)

QUÈ ÉS UN DIASTEMA?

Els diastemes són espais entre les dents. És una entitat contrària a l'apinyament que veíem en la publicació anterior i és menys freqüent que aquell. Un exemple conegut de diastema és el de Madonna (fotografia superior). Malgrat que el més característica és el diastema entre els dos incisius centrals, poden aparéixer entre qualsevol peça dental.

Com l'apinyament, els diastemes poden tindre diverses causes.

A) DIASTEMES PRIMARIS

Són els diastemes que apareixen perquè:

• les dents són menudes (microdòncia) de manera generalitzada (totes les dents) o localitzada (només algunes dents). És el cas, per exemple, dels incisius laterals conoides (imatge 1)
• hi ha menor número de dents (hipodòncia) o falta alguna dent (agenèsia). L'agenèsia més freqüent és la dels cordals (queixals del seny) però la que més causes de tractament suposa és l'agenèsia dels incisius laterals (imatge 2). L'oligodòncia o agenèsies de moltes dents és sol associar a síndromes. 
• els maxil·lars són més grans que les dents que les allotgen.

B) DIASTEMES SECUNDARIS

Són produïts per factors ambientals com ara la pèrdua de dents, un fre gran inserit que impedeix el tancament espontani del diastema interincisiu en els xiquets (imatge 3), hàbits de succió (digital o d'objectes), trastorns eruptius (traumatismes, dents supernumeràries...), quists, periodontitis o algunes malalties sistèmiques (síndrome de Down, de Cushing, celiaquia, malaltia de Paget entre d'altres).

També s'han assenyalat factors genètics associats a l'herència de pares a fills i també és més freqüent en pacients de raça negra.

TRACTAMENT

Malgrat que no fa molt, es va voler donar als diastemes una importància estètica (ja que rejuveneixen per ser un tret típic de xiquets i adolescents) i es posaren ortodòncies per tal d'obrir l'espai entre els incisius, normalment el tractament dels diastemes (que sol ser un tractament estètic) consisteix al tancament d'espais amb ortodòncia eliminant els possibles factors que puguen produir-lo (hàbits, fres...)

Generament els diastemes solen recidivar (tornar a aparéixer) per aixó cal una bona retenció en acabar el tractament i realitzar revisions periòdiques.

Moltes vegades, sobretot quan s'associen a canvis en la mida de les dents, el tractament dels diastemes amb ortodoncia s'ha d'associar a altres tractaments amb empasts o corones i carilles de porcelana per a millorar l'estètica i l'harmonia del sector anterior.

Imatge 1: Incisiu lateral conoide.

Imatge 2: Agenèsia de l'incisiu lateral esquerre (el clau ocupa el seu lloc)

Imatge 3: Fre superior inserit

(Els drets de totes les imatges queden reservats a llurs autors)

CAUSES DE L'APINYAMENT DENTAL

Per conèixer les causes de l'apinyament dental, cal entendre la classificació dels tipus d'apinyament que existeixen:

A) APINYAMENT PRIMARI

És l'apinyament vertader quan no existeix una proporció entre les dents i els maxil·lars. És a dir, les dents són molt grans, les arcades dentals son menudes (el més freqüents) o una combinació dels dos.

Pot aparèixer en dentició temporal però és més freqüent en dentició mixta o permanent. És més freqüent en els incisius superiors i inferiors.

Aquest apinyament ve determinat genèticament i apareix amb l'evolució de l'espècie humana. Es creu que la posició erecta disminueix la mida dels maxil·lars que no s'ha acompanyat de disminució del nombre de dents. S'ha observat que en les societats primitives, no era freqüent l'apinyament.

B) APINYAMENT SECONDARI

Les dents i els maxil·lars són proporcionals però existeix un factor extern que trenca l'equilibri. Aquests factors ambientals poden ser:

1. Pèrdua prematura de dents temporals (les dents adjacents es desplacen cap al buit i interfereixen en la correcta erupció de les dents)
2. Hàbits orals com la respiració oral, succió digital, labial o d'objectes...
3. Obstacles de l'erupció com dents supernumeràries, quists, tumors...

En ocasions, si s'elimina el factor causal a temps, l'apinyament pot millorar o corregir-se espontàniament.

C) APINYAMENT TERCIARI

Ocurreix entre els 18 i 25 anys. Es produeix un apinyament en pacients que careixien d'ell o empitjora l'apinyament ja existent.

Tradicionalment, s'ha culpat a l'erupció dels cordals (queixals del seny) malgrat que no s'ha demostrat ja que aquest apinyament es produeix també en pacients sense aquests queixals.

L'hipòtesi més acceptada és la que tracta del creixement facial i com les forces mastegadores tenen un component cap endavant que fa que les dents s'apinyen amb el temps.

Com el procés de remodelament de les arcades dura tota la vida, aquest apinyament pot aparèixer o agravar-se durant tota la vida.

Només els pacients ortodòncics amb una correcta retenció fixa darrere dels incisius i claus podenn lliurar-se d'aquest apinyament.