SALUT ORAL EN LA DONA

Les dones són molt sensibles a l'inflamació de les genives. La gingivitis, d'origen bacterià s'agrava en períodes de canvi hormonal com són l'adolescència, l'embaràs i la menopausa. 

SALUT ORAL EN LA DONA ADOLESCENT

Els bacteris procoquen amb major facilitat l'inflamació de les genives i l'augment del sagnat en rentar-se les dents o de manera espontània. És l'anomenada gingivitis puberal afavorida per l'augment de les hormones sexuals com l'estradiol. 

Algunes joves tenen major dolor, inflamació i sagnat de les genives abans de la menstruació. Aquests efectes desapareixen dies després. També apareixen més afteis i herpes labials associats a la regla.

SALUT ORAL EN LA DONA EMBARASSADA

Els canvis orals en la dona embarassada ja van ser tractats detingudament en altres publicacions anteriors. Però cal recordar que fins el 75% de les dones embarassades presenten la gingivitis de l'embaràs que sol empitjorar en el segon trimestre.

Quan la geniva creix massa pot aparèixer l'èpulis de l'embaràs o tumor de l'embaràs que ha de ser extirpat després del part.

No cal oblidar que l'inflamació de les genives durant l'embaràs augmenta la possibilitat de part prematur i baix pes del nadó. A més, si evoluciona a periodontitis, aquesta pot empitjorar la diabetis gestacional si existeix.

SALUT ORAL EN LA DONA AMB MENOPAUSA

El descens d'hormones pot produir: boca seca / xerostomia (per la menor secreció salival de les glàndules i que pot provocar problemes per a mastegar o assaborir els aliments), gingivitis (més dolorosa i molesta), pèrdua de peces dentals (relacionada amb l'osteoporosi) i síndrome de boca ardent (sensació de cremor sobretot en genives i llengua).

LIPOMA ORAL

El lipoma és un tumor format per adipòcits (cèl·lules del greix) de creixement lent i generalment asimptomàtic. Té una superfície llisa i poder estar pediculats. Sovint tenen un color groguenc. El pacient el sol notar mesos o anys fins que es produeix el diagnòstic. Sol aparèixer en pacients majors de 40 anys i és més comú en les dones.

Solen ser lesions solitàries. Quan apareixen en gran nombre, s'associen a altres malalties com la neurofibromatosi o la síndrome de Gardner.

La causa de la seua aparició és desconeguda encara que poden influir les alteracions hormonals, les irritacions cròniques i els traumatismes repetits. La malignització d'aquest tumor és infreqüent.

La seua mida no sol superar els 3cm. Quan es major, pot provocar desplaçament i compressió d'estructures veïnes o fins i tot dificultats per a parlar o mastegar.

Existeixen pocs casos orals i soles aparèixer en la mucosa de les galtes, el piso de la boca i la llengua.

El tractament d'elecció és l'extirpació quirúrgica que sol ser senzilla i no sol recidivar (tornar a formar-se)

*Els drets de totes les imatges d'aquest blog queden reservats a llurs autors.

SÍNDROME DE L'INCISIU CENTRAL MAXIL·LAR ÚNIC

En la publicació d'avui us anem a parlar d'una síndrome estranya que afecta a la cavitat oral: la síndrome de l'incisiu central maxil·lar únic (SICMU).

• QUÈ ÉS?

Es tracta d'una síndrome que presenta un únic incisiu central la corona i l'arrel del qual són completament simètriques i que erupciona en la línia mitjana, just al centre de l'arcada. Afecta a un de cada cinquanta mil nascuts vius. 

• PER QUÈ ES PRODUEIX?

Les causes són encara desconegudes però es creu que es deu a esdeveniments que tenen lloc durant els dies 35 i 38 del desenvolupament embrionari. Es produeix una fusió prematura de la línia mitjana que impedeix el desenvolupament correcte dels gèrmens dentaris. En la majoria dels casos s'acompanya d'holoprosocenfàlia, altra entitat que s'associa a anomalies craniofacials i cerebrals (principal causa de mort embrionària).

• CLÍNICA

Apareix un únic incisiu central completament simètric que erupciona en la línia mitjana tant en la dentició temporal com en la permanent. Hi ha ausència de fre labial. 

• TRACTAMENT

Si s'associa a altres patologies cerebrals, es requereix d'un tractament multidisciplinar per part de diversos especialistes. Quan apareix com una entitat oral únicament, es creu que el tractament d'elecció és l'ortodòncia per a obrir espais i poder col·locar un implant en l'incisiu que falta (als 18 anys) i col·locació d'una corona o front de porcellana en l'incisiu únic per donar-li una anatomia normal. Com a segona opció es pot extraure l'incisiu únic i tancar espais juntant els incisiu laterals i realitzan reconstruccions o corones per tal de millorar l'estètica.

En qualsevol cas, quan el pacient i els pares estan satisfets amb la dentició i no hi ha maloclusió ni l'estètica suposa un problema, podrà desixar-se el SICMU sense necessitat de cap tractament.

CLASSIFICACIÓ DE LES MALOCLUSIONS. PART II

En una publicació anterior, classificàrem les maloclusions segons unes classes. D'aquesta manera, veient al pacient de perfil i segons la relació dels molars i dels maxil·lars, podíem classificar el pacient com Classe I, II o III.

Però existeixen altres tipus de maloclusions que poden donar-se en cadascuna d'eixes classes. Totes les entitats que anem a presentar a continuació poden solucionar-se en la majoria de casos amb l'ortodòncia.

SOBREMOSSEGADA PROFUNDA

La sobremossegada és l'entrecreuament dels incisius superiors sobre els inferiors. En la imatge de l'esquerra observem la relació normal dels incisius maxil·lars i mandibulars. En la imatge de la dreta observem una sobremossegada profunda que es produeix quan els incisius superiors cobreixen més d'1/3 la corona dels inferiors.

RESSALT EXCESSIU

El ressalt és la distància que hi ha entre els incisius superiors i els inferiors quan els veiem de perfil. En una situació ideal, la cara palatina dels superiors contacta amb la cara labial dels inferios o hi ha 1mm de distància entre ells (imatge de l'esquerra). Quan la distància entre ells és molt alta, parlem de ressalt excessiu (imatge de la dreta).

MOSSEGADA OBERTA

Es produeix quan hi ha espai entre les dents superiors i inferiors quan el pacient tanca la boca. Pot ser anterior (incisius) o posterior (molars).

MOSSEGADA CREUADA

En condicions de normalitat, les dents i molars maxil·lars sempre sobrepassen els inferiors. Quan no passa així i són les dents inferiors les que sobrepassen les superiors, estem davant d'una mossegada creuada (que pot ser anterior, posterior; unilateral o bilateral o fins i tot pot afectar de manera individual a alguna peça dental) En la imatge, les dents marcades en negre estan en una mossegada creuada.

MOSSEGADA EN TISORA

La mossegada en tisora es produeix quan els molars superiors sobrepassen en excés als molars inferiors.

ELS RISCS DE LA TORNADA A L'ESCOLA

Com tothom sap, setembre és el mes de tornar al cole. I amb la tornada a l'escola, com va dir el Colegi Oficial d'Odontòlegs i Estomatòlegs de la I Regió (COEM) augmenten els riscs de salut oral. 

Per una banda, la tornada a la rutina i els horaris establerts afavoreixen que els xiquets i xiquetes adquireixen uns hàbits rutinaris a l'hora de rentar-se les dents. Però, per altra banda, molts d'ells mengen fora de casa. És important inculcar la importancia de rentar-se les dents i cal proporcionar kits dentals fàcils de dur perquè els xiquets i xiquetes puguen complir les seues rutines. 

És l'època, també dels esmorzars i berenars rics en sucres. Les pastes, les galetes i els aperitius fomenten l'aparició de càries. Els entrepans, la fruta i els sucs naturals són una alternativa saludable per a previndre la càries i ensenyar des de menuts a alimentar-se de forma equilibrada. 

La tornada a l'escola suposa també el tornar a les activitats extraescolars. En aquelles relacionades amb esports (sobretot de contacte) augmenten el risc de traumatismes dentals. Per això és important l'utilització de protectors bucals confeccionats en la clínica.

S'aconsella que els menuts vagen dues vegades a l'any a la consulta per a les seues revisions pertinents i, en tornar a l'escola, és una data clau per realitzar una d'elles.

ALGUNES DADES SOBRE L'ERUPCIÓ I EL RECANVI DENTAL

A continuació anem a mostrar algunes dades importants sobre l'erupció de les dents i el seu recanvi en el temps, ja que sol ser una causa de preocupació important dels pares de pecients pediàtrics:

• El desenvolupament de les dents comença en la 6a o 7a setmana embrionària i acaba al voltant dels 20 anys.
• Les xiquetes solen anar més avançades en l'erupció i el recanvi que els xiquets. També hi ha diferències ètniques.
• La primera dent temporal en aparèixer sol ser l'incisiu central inferior (als 6 mesos) seguir del superior i després els incisius laterals.
• Els primers molars de llet erupcionen als 16-18 mesos.
• Als 20 mesos ho fan els claus temporals i als 24-30 mesos apareixen els segons molars temporals.
• Es comú i normal l'aparició de diastemes (espais) entre les dents temporals (açò assegura, per altra banda, major espai per a les dents definitives que són de major tamany)
• La tendència a la sobremossegada (quee els incisius superiors tapen molt més als inferiors) és major.
• Les mossegades obertes i el ressalt augmentat (distància entre els incisius superiors i inferiors) apareixen quan existeixen hàbits de xuplar-se el dit o l'ús del xupó durant massa temps.
• Si l'hàbit s'abanona abans dels 4 anys, és possible esperar la correcció espontània.
• Els apinyaments en dentició temporal són poc freqüents. La seua aparició augmenta les possibilitats d'apinyament dels permanents.
• La dentició mixta comença als 6 anys amb el recanvi de l'incisiu central inferior o l'aparició del primer molar permanent per darrere de totes les temporals.
• En general la dent anterior temporal, quan cau, deixa una ferida que cicatritza i el permanent apareix unes setmanes o fins i tot mesos després. Quan cau un molar, moltes vegades ja se veu el permanent a baix.
• Quan es perd una dent de forma temprana (per càries o traumatisme) el molar permanent tendeix a desplaçar-se cap endavant i l'eixida de les permanents pot obstaculitzar-se.
• Es comú el diastema entre els incisius centrales permanents.
• Moltes vegades les dents ixen per darrere de les temporals. Si hi ha prou espai a l'arcada, les forces de la llengua les durà a la seua posició correcta.
• El recanvi d'una dent sol realitzar-se quan la permanent ja té formats 3/4 de la seua arrel.
• Les dents temporals tenen marques de desgast normals. Es tracta d'un procés fisiològic per estimular el recanvi.
• Després del recanvi de tots els incisius, es produeix un període silent de més d'un any i mig on gairebé s'observen canvis. En el segon període de recanvi apareixeran els premolars i els claus definitius.
• Pràcticament el 100% dels segons molars definitius apareixen quan ja ho han fet la resta de les dents permanents.
• Al voltant dels 12 anys es completa la dentició permanent amb l'excepció del tercer molar, cordal, o queixal de seny que no es considera en el recanvi per la seua variabilitat (sol aparèixer als 18 anys però ho pot fer més tard, no fer-ho mai o fin i tot pot no formar-se)

SÍNDROME DE SJÖGREN

La síndrome de Sjögren és una malaltia autoinmunitària crònica que es caracteritza per la infiltració de limfòcits en les glàndules salivals i lacrimals produint-hi sequetat de boca (xerostomia) i d'ulls (xeroftalmia). Pot presentar-se com un trastorn sistèmic i afectar a altres òrgans i sistemes de l'organisme.

Així doncs, es distingeix la Síndrome de Sjögren primària (que només afecta els ulls i la boca) i la secundària (que apareix amb altres patologies com ara el lupus)

Els signes a la boca són: ardor, dificultat per engolir, sequedat i càries com a conseqüència d'aquesta sequedat.

El mètode diagnòstic més eficaç i fiable és la biòpsia de les glàndules salivals menors.

CLASSIFICACIÓ DE LES MALOCLUSIONS

En una publicació recient vam explicar breument què era la maloclusió i quines causes podia tindre. Avuí anem a intentar classificar algunes d'aquestes maloclusions. Perquè, quan anem a una consulta d'ortodòncia per valorar canviar l'estètica de les nostres dentes o perquè als nostres fills els han diagnosticat amb maloclusió, escoltem a l'ortodoncista i la resta del personal de la clínica parlar de "classes". Però, a què ens referim amb ser de classe I, II o III?

A continuació anem a intentar explicar de la forma més senzilla possible aquests tres tipus de patrons amb els que classifiquem les maloclusions dels nostres pacients.

Per classificar els pacients ens fixem en la posició dels primers molars i del claus amb respecte als de l'arcada antagonista (contrària). Segons la posició, parlarem d'una classe de Angle I, II o III

Imatge esquemàtica de les tres classes. Els drets de totes les imatges pertanyen a llurs autors. 

CLASSE I

La relació dels molars és correcta però hi ha una oclusió incorrecta per la mala posició o apinyament de les peces.

CLASSE II

En la classe II el maxil·lar està avançat, la mandíbula endarrerida o una combinació d'ambdós fenòmens. Els incisius superiors poden estar cap endavant (augmentant el ressalt: l'espai entre els incisius superiors i inferiors) o poden estar inclinats cap a dins (o sovint els incisius centrals estan cap a dins i els laterals cap a fora) La classe II té, per tant, dues divisions.

La Classe II pot afectar a un costat de la boca o als dos.


CLASSE III

En la classe III el maxil·lar està endarrerit, la mandíbula està avançada o una combinació d'ambdós fenòmens. Hi ha un ressalt invertit o mossegada creuda anterior (els incisius inferiors mosseguen per davant dels superiors) o una oclusió vora a vora (les vores d'uns i altres contacten sense arribar a creuar-se del tot)

La Classe III pot afectar un costat de la boca o els dos. 


Existeixen més maloclusions que analitzarem en futures publicacions però amb aquestres tres classes podem catalogar a la majoria dels pacients. Segons la classe que presente el pacient, els passos de l'ortodòncia canvien i també ho fan els aparells que podem utilitzar.

TRACTAMENT EN LES PACIENTS EMBARASSADES

Fa poc vam ennumerar una llista de possibles problemes orals que poden aparèixer en les dones embarassades. En la publicació d'avuí anem a posar l'accent al tractament que es pot realitzar en aquestes pacients i sota quines condicions.

El millor tractament en la dona embarassada és la prevenció. La pacient ha d'extremar la higiene bucal a casa i reduir els sucres de la dieta per a reduir el resc de patir patologies com ara la càries. Tanmateix, cal reduir o eliminar per complet el tabac.

En l'actualitat, el tractament dental a la dona embarassada es pot realitzar pràcticament sense problemes durant el segon trimestre de l'embaràs. S'evita el primer trimestre pels possibles riscs teratògens durant la formació del fetus i s'evita l'últim trimestre per la incomoditat postural i el possible risc de part prematur.

Cal tindre en compter que s'han de realitzar tractaments ràpids i s'ha de permetre el canvi postural cada certs minuts. Són pacients més sensibles a les olors, als sabors i als canvis de temperatura. Poden sofrir nàusies i vòmits.

Les infeccions odontològiques han de tractar-se el més aviat possible. Amb les tècniques d'anestèsia local que es realitzen avuí en dia, no existeix pràcticament cap contraindicació per al seu ús durant l'embaràs. Generalment, l'efecte de l'anestèsic és més ràpid i més durader en aquestes pacients.

Malgrat que la radiografia local si la pacient es protegida amb collarí i davantal promats, no afecta el fetus, s'utilitzarà només quan calga.

Quant a la medicació (antibiòtics i analgèsics) s'han de receptar, quan siguen necessaris, únicament aquells que estan classificats com a segurs per a la pacient i el fetus.

EMBARÀS I SALUT ORAL

Durant l'embaràs es produeixen moltes alteracions fisiològiques produïdes sobretot pel canvi hormonal. Moltes d'aquestes alteracions repercuteixen també en la cavitat oral. El tractament a les pacients embarassades es pot realitzar sobretot en el segon trimestre. S'evita el primer trimestre per a no interferir amb el desenvolupament inicial del fetus i l'últim trimestre per la incomoditat postural.

No obstant això, generalment, els tractaments odontològics durant l'embaràs solen evitar-se per part de metges i dentistes i les pròpies pacients degut al desconeiximent i a una falta d'informació.

ALTERACIONS DURANT L'EMBARÀS

• Problemes periodontals: l'augment de la progesterona i els estrògens produeixen inflamació gingival. La gingivitis està present fins en un 75% de les dones embarassades i sol apareixer durant el primer trimestre. La periodontitis apareix en un 40% dels casos. Se produeix major movilitat dental per l'augment de relaxina (hormona que relaxa les articulacions per a facilitar el part però que també afecta el ligament periodontal de les dents) Aquesta movilitat sol desapareixer després del part. S'ha comprovat l'associació de la malaltia periodontal amb els parts prematurs o de baix pes al nàixer. 
• Càries dental: sol produir-se pels canvis en la conducta alimentària i l'ingesta d'aliment amb major freqüència. Els vòmits erosionen l'esmalt i augmenta el risc de càries. Moltes vegades la neteja és menys freqüent ja que, en ocasiones, produeix nàusies i per tant augmenta l'acumulament de placa, laa gingivitis i el risc de càries.
• Manifestacions de dèficits alimentaris: la manca de ferro produeix anèmia que es tradueix en una palidesa de la mucosa oral. Les carències en vitamina C produeixen inflamació gingival.
• Granuloma piogen: o tumor de l'embaràs. Aparei en un 5% en la geniva. Es tracta d'una lesió benigna i asintomàtica associada a l'augment de progesterona. Sol desaparèixer espontàniament o pot requerir una extirpació quirúrgica si no ho fa.
• Pèrdua de contingut mineral de l'os: és reversible.
• Reflux gastroesofàgic i vòmits
• Alteracions salivars: els estrògens dificulten la respiració nasal i per això la dona comença a respirar per la boca i pot produir-se xerostomia o sequedat de boca.

LA MALOCLUSIÓ

Moltes vegades els xiquets venen amb els seus pares a la clínica perquè a la revisió de la escola els han diagnoticat una maloclusió. Però, què és exactament la maloclusió?

La maloclusió és un estat de la boca que dista del patró correcte d'oclusió que coneixem els ortodoncistes i odontòlegs. Aquesta oclusió normal o normoclusió compleix uns ideals quant a la posició de les dents i la relació amb la resta d'estructures. Tota oclusió que no complisca aquest requisits es converteix en una maloclusió. 

Les maloclusions tenen diverses causes:

• Herència genètica: l'ausència congènita d'alguna dent que no s'ha format, les dents supernumeràries, les erupcions ectòpiques (en localitzacions anormals) o les anomalies de forma i mida solen heretar-se. Existeixen maloclusions similars entre pares i descendents. També apareixen maloclusions en algunes síndromes i patologies com el llavi fissurat.
• Factors intrauterins i neonatals: modelat intrauterí (per pressió d'algun membre, per exemple, durant l'embaràs) o agents teratògens durant l'embaràs (raigs X, alcohol, tabac, aspirina...)
• Factors postnatals: malalties neurològiques i musculars, deficiències nutricionals, fractures maxil·lars, malalties endocrines (hipotiroidisme), pèrdua prematura de dents temporals (per càries o traumatismes) que poden requerir mantenedors d'espai perquè la dent permanent no quede atrapada o perda la seua guia eruptiva, hàbits anòmals... 

Malgrat la preocupació dels pares i d'alguns adults per la seua pròpia maloclusió, es tracta d'una entitat que té normalment fàcil solució mitjançant ortodòncia després d'un estudi diferenciat del cas.

DESAVANTATGES I RISCOS DE L'ORTODÒNCIA

El tractament ortodòncic encaminat a aliniar les dents per aconseguir una estètica i una funció adequades és un tractament senzill i molt comú. Però com tots els tractaments mèdics, té una sèrie de desavantatges i riscps que poden ocòrrer en alguns casos:

• Descalcificacions: els aparells fixes predisposen a l'acumulació de placa que pot produir la descalcificació de la dent al voltant de l'aparell.

• Desordres articulars: malgrat que l'ortodòncia ajuda a corregir molts d'aquests problemes, altres autors creuen que pot ser la causa també de la seua aparició.

• Dolot dentari: sol aparéixer a les hores de l'activació de l'aparell. És una sensibilitat a la pressió i quan es mossega que desapareix als 2-4 dies fins a la pròxima reactivació de l'aparell. Depén molt del llindar del dolor de cada pacient encara que forces més intenses produeixen major dolor. 

• Lesió de la polpa: a l'inici del tractament és probable una resposta inflamatòria de la polpa dental (el nervi de la dent). Aquesta polpitis moltes vegades és transitòria però en alguns movimients i forces excessives se pot produir la necrosi (mort) de la dent que i caldrà un tractament de conductes.

• Lesió de teixits blans: durant el tractament poden aparéixes ulceracions traumàtiques que són més freqüents en l'ortodòncia fixa que en la removible.

• Movilitat dental: és una conseqüència lògica ja que, amb el tractament d'ortodòncia es pretén moure les dents. Aquesta movilitat sol desaparéixer amb el temps quan cessa o acaba el tractament ortodòncic sense repercussions permanents. 

• Pèrdua òssia: l'aparatologia fixa suposa una dificultat d'higiene que comporta en la majoria dels casos, la inflamació de les genives (gingivitis) que sol desaparèixer i tornar a la normalitat en acabar el tractament ortodòncic. És inevitable la pèrdua d'un poc d'ós (0,5mm) malgrat que en pacients amb higiene defectuosa, pot ser major. 

• Reabsorció radicular: és inevitable. Es considera que es perdrà 1mm de longitud radicular en un tractament mitjà de 2 anys. Hi ha una gran variabilitat individual de cada pacient. Les arrels curtes, fines o molt redones i els traumatismes previs poden produir reabsorción majors

TRACTAMENT DE LA SENSIBILITAT DENTAL

En la publicació anterior us vam explicar què és i per què es produeix la sensibilitat dental. Avuí anem a explicar-vos breument alguns dels tractaments d'aquesta patologia.

El tractament més comú de la sensibilitat dental es l'aplicació de substàncies que s'apliquen a la consulta però que també apareixen en algunes pastes dentífriques, gels, colutoris i espráis. La majoria d'aquestes substàncies actuen tancant els túbuls dentinaris oberts que produeixen la sensibilitat (vegeu la publicació anterior). L'efecte no es immediat, però, a poc a poc, s'aniran taponant els túbuls i el dolor es reduirà.

Els tractaments disponibles avuí en dia solen tindre sals de potasi, arginina, calci, fluor, fòsfor, silicat o sodi en la seua composició.

Existeixen vernissos i adhesius dentinaris que poden aplicar-se a la consulta amb molt bons resultats. En alguns casos es poden realitzar obturacions (empasts) per cobrir les arrels exposades amb ionòmer de vidre, una resina que allibera fluor amb el temps.

En cas que la sensibilitat estiga associada a recessions i altres patologies periodontals, podem optar per la cirurgia mucogingival per a, mitjançant empelts i altres tècniques, cobrir l'arrel i disminuir la sensibilitat.

No obstant això, un 15% dels casos no responen bé al tractament i altres que sí milloren poden tornar a tindre sensibilitat amb el temps.

SENSIBILITAT DENTAL

La hipersensibilidad dentinària, més coneguda com sensibilitat dental, és la causa més freqüent de dolor dental amb una alta prevalència en la població adulta. És més freqüent en dones entre els 20-40 anys.

Actualment, s'ha vist un augment de sensibilitat en pacients joves a causa del canvi en els hàbits de vida. La gent jove cada vegada practica més esport. Durant la seua pràctica, baixa la quantitat de saliva i amb l'ingesta cada vegada major de begudes isotòniques i carbonatades, de gran component àcid, es produeix un desgast dental important.

La sensibilitat és un dolor transitori de curta durada (uns segons) en una o més dents encara que hi ha persones que presenten un dolor generalitat per tota la boca. Aquest dolor apareix després d'estímuls tactils, químics o tèrmics (sobretot quan s'ingereixen aliments i begudes fredes).

La dentina de la dent està formada per túbuls dentinaris (Fig.1) que connecten la part exterior de la dent amb les terminacions nervioses de l'interior. Quan els túbuls de la dentina queden exposats i estan oberts, és quan pot produir-se la sensibilitat.

Fig.1. Detall ampliat dels túbuls de la dentina que uneixen l'exterior amb la ulpa dental

Els drets de totes les images queden reservats a llurs autors.

Els factors que ajuden a que aparega aquesta sensibilitat són: algunes malalties (bruxisme, reflux gàstric...), consum excesiu d'àcids (begudes carbonatades i isotòniques, vi, vinagre, iogurs, sucs...) hàbits higíenics nocius (raspallat agressiu, pastes dentífriques molt abrasives) altres hàbits nocius (onicofàgia = mossegar-se les ungles, pírcings a la boca...), medicameents (com ara l'aspirina), alguns tractaments odontològics (empasts mal segellats, tractaments periodontals, tractaments ortodòncis de molts anys, blanquejaments sense supervisió professional), altres causes dentals (abrasions, anomalies anatòmiques, erosions, recessions...)

PER QUÈ CAL LLEVAR-ME UNA DENT?

Eixa és la pregunta que molts pacients es fan quan van a la consulta i creient que existeix alguna solució es troben amb la mala notícia que és necessària l'extracció d'una o més peces dentals.

Abans de tot, el pacient ha d'entendre que l'extracció és un procés traumàtic que els odontòlegs tractecm d'evitar excepte quan no existeix cap altra opció més acertada.

Les causes d'una extracció són moltes però les podem agrupar en:

1. Destrucció gran de la dent. Càries o traumatismes grans o en zones que dificulten l'empast o el tractament de conductes (endodòncia) quan no es pot garantir un bon resultat. Són, per exemple, les càries radiculars o molt per sota de la geniva.
2. Pèrdua òssia extrema amb gran movilitat de la peça dental quan el tractament periodontal ja no suposa cap milloria per eixa dent.
3. Quan una dent, per faltar el seu antagonista, s'extrueix (ix cap a fora) de manera que impossibilita la rehabilitació de l'arcada contrària o fins i tot suposa un problema per si mateix (movilitat, interferències quan s'obri o tanca, problemes de masticació....)
4. Quan existeix una discrpància de mida entre les dents i els maxil·lars, és a dir, quan les dents són més grans o el maxil·lars més menuts, el pacient que duu ortodòncia pot necessitar extraccions de peces dentals per poder aliniar la resta. Son, potser, les extraccions que més li costa als pacients entendre perquè, en moltes ocasions, es tracta de dents perfectament sanes que cal "sacrificar" per obtindre el millor resultat.
5. A vegades, en treballs rehabilitadors extensos i amb el consentiment del pacient, s'extrauen dents més o menys sanes per garantir una major funcionalitat i estètica dels traballs. 

MOVILITAT DE LES PRÒTESIS DENTALS

Les pròtesis dentals, ja siguen completes, parcials o esquelètics, com a pròtesis removibles que són, sempre presenten una movilitat. Aquesta movilitat és major en les pròtesis completes ja que no se subjecten amb ganxos a cap dent.

Però, amb el temps, la movilitat de les pròtesis pot incrementar-se. Generalment, aquesta movilitat es deguda a la pèrdua de massa òssia i gingival amb els anys. La pèrdua de massa òssia a nivell bucal pot accelerar-se, per exemple, quan el pacient sofreix una pèrdua de pes considerable.

En el mercat existeixen moltes solucions per contrarestar aquesta movilitat, com, per exemple, adhesius i coixinets. Però quan aquests materials s'utilitzen en excés, sobretot, els coixinets, és indicatiu de que la pròteis està molt desgastada i cal buscar una solució més definitiva: eixa pròtesis caldria rebasar-se.

El rebasament consisteix en reomplir en clínica les bases de les dentadures amb silicona o altres materials perquè, al laboratori, aquest material es substituïsca per la mateixa resina de la dentadura per adaptar-la a la nova morfologia de la geniva actual del pacient.

Després d'un rebasament i els ajusts necessaris, els pacients notaran una notable milloria de la movilitat de les seues pròtesis i podran utilitzar-les amb major seguretat.

ALGUNS CONCEPTES SOBRE IMPLANTS

En moltes ocasions, els pacients volen un tractament amb implants ràpid i conservant en tot moment l'estètica, és a dir, no volen anar sense dents durant el procés del tractament.

Per això, acudeixen moltes vegades referits per certes publicitats (moltes vegades enganyoses) que els confonen i els fan creure que certs tractaments són sempre possibles. Per eixa rao, des d'aquest blog, anem a aclarir de manera senzilla dos conceptes pels què els pacients ens pregunten sovint.

IMPLANTS POST-EXTRACCIÓ

Són aquells implants que es col·loquen en boca el mateix dia de la extracció de la dent afectada. Es poden realitzar quan l'alveol (el forat que ocupava la dent en l'os) és favorable i no existeixen factors de risc. Aquest tractament, en la majoria dels casos, requereix d'empelts osis o de teixit connectiu ja que, normalment, el diàmetre de l'arrel de la dent sol ser major que el diàmetre de l'implant. Per tant, l'espai que queda cal omplir-lo amb os artificial que sol encarir el tractament.

Si no es pot realitzar un implant post-extracció, haurem d'optar per altres tècniques que camufen l'ausència, ja siga amb pròtesis fixes o removibles provisionals.

CÀRREGA IMMEDIATA

S'anomena càrrega immediata al fet de col·locar la corona (provisional o definitiva) abans de 48 hores després de la col·locació de l'implant. Aquesta tècnica és molt sensible a molts factors de risc que dificulten o desaconsellen la seua utilització. Si la corona es col·loca de manera provisional, haurà de canviar-se quan l'implant ja s'haja integrat amb l'os, augmentat el cost del tractament.

L'implant ha de tindre una bona estabilitat primària en el moment de la col·locació, és a dir, ha de quedar ben fixat a l'os. L'os ha de tindre una qualitat idònia; ni massa dur, ni massa moll. I existeixen altres contraindicacions pròpies del pacient: bruxisme, periodontitis severa, osteoporosi, diabetis no controlada, fumadors, necessitat d'empelts...

Per tant, ni una tècnica ni l'altra ni la suma de les dos es poden realitzar en tots els casos ni en tots els pacients i la persona ha de conèixer abans que moltes d'aquestes tècniques poden encarir el tractament que podria, per altra banda, realitzar-se mitjançant un protocol estàndar respectant els temps necessaris.

Per a més informació, no dubteu a consultar-nos.

ESPORT I SALUT BUCAL II

Amb l'arribada del bon temps i les vacances, augmenta el nombre de persones que practiquen el seus esports favorits. Tothom coneix la importància d'un bon escalfament previ a l'exercici físic però, sabem la importància de mantindre una bona salut bucal per no empitjorar el rendiment esportiu?

Una lesió oral provoca molèsties i pot estar associada amb una infecció. Aquesta infecció aplega, a través del torrent sanguini, a la resta d'òrgans i parts del cos. Pot arribar a les articulacions i músculs i produir problemes musculars, respiratoris i cardiovasculars.

Per tant, promovem, des de la clínica, una revisió oral de tots els esportistes, d'elit o aficionats, per a previndre qualsevol problema bucodental que puga empitjorar el rendiment físic.

LA SALIVA (II) - ALGUNES DE LES SEUES PATOLOGIES

En la publicació anterior, vam explicar què era i per a què servia la saliva i vam comentar que era tan important la quantitat com la qualitat de la mateixa. En relació a la quantitat troben dues patologies que poden sofrir els pacients.

La disminució patològica de la saliva es coneix com hiposialia que pot derivar en xerostomia (sensació de sequedat bucal)

Quan el nivell de la saliva disminueix, es produeixen alteracions que poden provocar un major número de malalties (càries, gingivitis...), halitosi (mal alè) i disminueix la qualitat de vida dels qui ho pateixen.

Aquesta disminució pot produir-se per dany a les glàndules salivals per radioteràpia de cap i coll, deshidratació, malalties immunològiques (com ara l'artritis reumatoide o la Síndrome de Sjögren) i també pot ser secundari a alguns fàrmacs (anihistamínics o antidepressius)

El seu tractament consisteix a estimular la secreció salival mitjaçant estímuls mecànics (mastegar xiclets i caramels sense sucre i amb xilitol o ingerir aliments àcids), fàrmacs (només quan les glàndules salivals siguen funcionals). En el cas que les glàndules estiguen afectades, només podrem prescriure teràpies paliatives com substituts salivals, colutoris, xiclets...

Per descomptat, els pacients amb sequedat bucal han de mantindre una bona i constant hidratació.

L'augment de la quantitat de saliva es coneix com sialorrea i causa esquerdament peribucal, cansament muscular, dermatitis del mentó i èczemes peribucals. És menys freqüent que la hiposialia o xerostomia. 

Cal tindre en compter que poden haver-hi augments fisiològics (normals) de la saliva en el nounat i els lactants quan erupcionen les dents i també en les dones embarassades. La sialorrea patològica està associada a malalties com la paràlisi cerebral o el Parkinson. 

LA SALIVA - QUÈ ÉS I PER A QUÈ SERVEIX

La saliva és una secreció de les glàndules salivals formada en un 99% per aigua. Però és l'1% restant el que la fa tant important. Eixe 1% el formen electròlits (bicarbonat, calci, cloro, potasi, sodi...) i proteïnes (enzims i immunoglobulines) entre d'altres.

La composició de la saliva es veu afectada per factors com ara la ingesta d'alcohol, medicaments i per l'exercici físic.

FUNCIONS DE LA SALIVA:

• Cicatrització: conté factors de creixement que fan que les ferides obertes (com, per exemple, després d'una extracció dental) curen de manera ràpida.
• Ajuda a la digestió: els enzims de la saliva es mesclen amb l'aliment iniciant la digestió dels mateixox. A més a més, ajuda a la deglució, a empassar-se correctament els aliments.
• Té una funció antibacteriana i antifúngica gràcies als enzims i les immunoglobulines.
• Lubrica constantment el medi oral i ajuda a una correcta fonació.
• Manté el pH neutre de la boca. Es coneix com a capacitat buffer o tampó i consisteix a neutralitzar els àcids després de menjar per evitar la desmineralització de l'esmalt dental.

La saliva pareix un líquid molest, no obstant això, té una gran importància. De la saliva depén, per exemple, el bon funcionament de les pròtesis o la integració dels implants.

És tan important la qualitat com la quantitat de la saliva. Tant el descens (hiposialia / xerostomia) com l'augment (sialorrea) són patologies que requereixen tractament. Però la seua explicació suposarà un apartat específic en aquest blog. 

EL FUTUR DE LA SALIVA

Però, potser, allò més important de la saliva siga la seua capacitat prometedora per diagnosticar algunes malalties sistèmiques. La saliva conté uns marcadors que ens poden advertir de l'existència de malalties com són, les afeccions cardiovasculars, l'anorèxia, el càncer, la diabetis, la drogodependència, l'hepatitis, la sida i, per descomptat, els risc de càries (amb la presència d'streptococus mutans - principal causant de la càries - o de l'streptococus dentisani - descobert fa poc com un protector contra la càries)

S'estan duent a terme estudis per analitzar aquest poder diagnòstic de la saliva que podria substituir a les anàlisi de sang en pacients crònics que han de punxar-se moltes vegades (com ara els diabètics) o en pacients amb fòbia a les agulles ja que es tractaria de proves tan senzilles com depositar un poc de saliva en un got d'anàlisi.

TUMOR ODONTOGÈNIC ADENOMATOIDE

En l'entrada d'avui anem a presentar un tipus de lesió bucal: el tumor odontogènic adenomatoide.

Es tracta d'un tumor poc freqüent format per epiteli odontogènic. Es tracta d'una lesió benigna, de creixement lent i no invasiu. El creixement es tan lent que moltes vegades el pacient no se n'adona fins que adquereix una mesura considerable.

És més freqüent entre la segona i la tercera dècada de la vida i afecta més a les dones en una proporció de 2:1.

En ocasions, apareix associat a dents que no han erupcionat i més sovint en relació als claus del maxil·lar superior.

És una lesió asimptomàtica però puc ocasionar canvis en les dents veïnes a les que pot desplaçar i que moltes vegades presenten movilitat. Sovint es diagnostica incorrectament perquè es confon amb quists i flegmons. 

El tractament d'elecció és la extirpació completa mitjançant cirurgia conservadora; un procediment prou senzill i que, normalment, no sol recurrir (tornar a reproduir-se). Alguns autors aconsellen realitzar empelts d'ós i teixit conjuntiu.

Image d'un tumor odontogènic adenomatoide en el costat esquerre superior del pacient.

Els drets de la image queden reservats als seus autors.

.

CONSEQÜÈNCIES DE LA FALTA D'UNA PEÇA DENTAL

Moles persones no li presten atenció a la falta d'alguna de les seues peces dentals (sobretot si són posteriors i no afecten a l'estètica) però a continuació anem a enumerar algunes de les conseqüències que es produeixen quan existeix una bretxa en algun dels maxil·lars.

• QUANT A LES DENTS VEÏNES:

Tant la dent de davant com la de darrere comencen a inclinar-se per ocupar l'espai que ha deixat la dent. Això provoca una ruptura dels punts de contacte normals entre les dents veïnes afavorint el cúmul de menjar, placa i facilitant l'aparició de càries.

La dent superior o inferior a l'espai s'extrueix (es despenja) produint-se també una ruptura dels punts de contacte normals amb les seues veïnes i provocant-ne interferències en la oclusió (en la mossegada) que poden comportar altres problemes futurs com ara l'abarasió de l'esmalt o el bruxisme (hàbit d'estrényer i cruixir les dents).

• QUANT A LA GENIVA:

La papil·la interdental (el triàngul de geniva rosa entre les dents) s'aplana i desapareix en les dents immediatament anteriors i posteriors a la falta. En la gran majoria dels casos, la geniva descén més enllà de l'esmalt dental, deixant exposat el ciment de l'arrel que augmenta la sensibilitat als aliments i begudes fredes o calentes)

Hi apareix una geniva inflamada en la zona de l'ausència i en les dents contigües (pel cúmul de placa quan es perden els punts de contacte correctes).

• QUANT A L'ÓS:

Les dents veïnes a l'ausència s'inclinen, produint-se un augment del solc que cursa a més a més amb inflamació i que poc a poco implica la pèrdua d'ós. És molt comú el defecte angular en els molars que s'inclinen cap endavant.

Aquesta pèrdua òssia augmenta pel traumatisme que suposa que la dent reba unes forces masticatòries quan està inclinada.

En la zona de l'ausència es produeix una pèrdua d'ós perquè no hi ha una arrel que el suporte. L'ós es perdrà amb el temps si no es duu a terme una rehabilitació mitjançant implants.

(Image on es veu la falta d'un molar inferior. El molar posterior s'ha inclinat cap a l'espai i ha perdut ós. El premolar anterior s'ha mogut cap a l'espai separant-se de la seua dent veïna i afavorint l'aparició de càries. El molar superior es despenja perdent els seus punts de contacte naturals).

• QUANT A LA LLENGUA, EL PISO DE LA BOCA I LES GALTES

La llengua sofreix una hipertròfia, és a dir, es torna més gran i sobretot més aplanada ja que invadix l'espai creat per l'ausència dental. Són molt més freqüents les mossegades a la llengua que resulten molt molestes.

El piso de la boca s'eleva per les glàndules sublinguals i en la cara interna de les galtes, apareixen, freqüentment, nòduls o creixements que són conseqüència de la musculatura interna que intenta plenar el buit deixat, produint-s'hi més mossegades. A vegades, aquests fibromes són tan grans i molestos que s'han d'extirpar mitjançant cirurgia.

(Image d'un fibroma en la mucosa interna de la galta)

Els drets de totes les images queden reservats a llurs autors.

RECESSIONS GINGIVALS

La recessió gingival és el desplaçament de la geniva més enllà del límit amelocementari (és a dir, el límit entre la corona normal de la dent i el començament de la seua arrel).

Les recessions poden ser generalitzades en tota la boca, només en un grup de dents o en peces individuals.

La causa principal és el cúmul de placa bacteriana. L'edat també hi és un factor important. Són més freqüents en pacients a partir de la 5a dècada de la vida.

Però també apareixen, cada vegada més freqüentment, en pacients joves amb un bon control de la placa. Aixó pot tindre diferents causes (una geniva i un os fins, moviments ortodòncics bruscos, malposicions dentàries i netejar-se massa fort).

Els pacients poden acudir a la consulta generalment per motius de sensibilitat (l'arrel al desobert no té esmalt i no està protegida per als canvis de temperatura en aliments, begudes...) o bé per estètica (el pacient se veu les dents llargues)

En moltes ocasions, i després d'una bona planificació del cas, aquestes recessions es poden tractar mitjançant empelts de geniva que poden ser sintètics (prefabricats) o del mateix pacient (es solen extraure xicotets empelts del paladar)

(*Els drets d'aquesta i totes les images d'aquest blog queden reservats a llurs autors)

LA SÍNDROME DE DISFUNCIÓ CRANIOMANDIBULAR

La síndrome de disfunció craniomandibular o de l'articulació temporomandibular (ATM) és una patologia d'alta prevalència en la població de qualsevol edat.

La seua etiologia (causes) és multifactorial. Es manifesta amb dolor en el crani, cervicals, cara, sorolls en l'ATM i alteració en els moviments normals de la mandíbula (per regla general, els pacients presenten una apertura limitada)

Poden aparéixer també símptomes de tipus otològic (en oïdes) com acúfens (sorolls), sensació d'oïdes taponades, marejos... o de tipus faringolingual (dolor de llengua, cremor...)

Els pacients solen presentar una zona gallet, és a dir, una zona que quan se manipula, desencadena la simptomalogia. 

El símptoma que més preocupa és el dolor que sol desencadenar-se a la palpació o amb el moviment. No és freqüent que aparega com un dolor espontani. El dolor sol aparéixer amb major freqüència a la templa (regió temporal).

El seu tractament consisteix en una combinació de teràpies: farmacològica (antiinflamatoris, analgèsics, relaxants musculars...) física (exercicis convenients) i sobretot amb l'ús d'una fèrula de relaxació que duga a l'ATM i els músculs involucrats a una posició de repós.